na masia és un bressol de pedra picada. A la casa s'hi neix, s'hi viu i s'hi mor. Ara es fa difícil de creure, sembla una ficció planiana, però generacions i generacions d'avantpassats nostres van viure i conviure en un mas, com a pagesos o com a masovers. Les temporades i les estacions es van succeir, cada mes i cada any, tantes i sempre diferents, mentre la pluja untava les teules amb regalims olivacis i la llum del sud es filtrava cada matí per les escletxes de la porta d'entrada. Les cases, disperses en el paisatge, deixaven anar fils prims de fum, com fites d'una única pàtria possible. Un colom podia travessar el país deixant que les seves ales flotessin damunt d'aquest alè de vida incommovible. Una masia era un món i la llar la seva consciència, damunt del caliu es cremaven totes les contradiccions i tots els dubtes. Sense esperes, ni temors, ni esperances, la vida dels pagesos relliscava per les parets, entre rastelleres d'alls, panotxes de blat de moro i pomes del ciri. Els animals remugaven sota els seus peus, en les llargues nits d'hivern. Tot fugia, però tot tornava, el temps es fonia en els boscos tardorals i flors noves sorgien dels marges a punta d'abril. L'ordre i la bellesa eren ocells distants que només feien niu en les cases dels senyors, sota les bigues de les golfes de la masia s'hi passejaven les orenetes fugisseres, els ratolins inquiets i gats d'esperit caçador. A cada casa hi menava un camí, un riu de fang que desembocava al gratapeus de l'entrada, el vi descansava en bocois de fusta, el blat en sacs de xarpellera i els pagesos dormien entre llençols que els servien de per vida, des del bressol fins a la mortalla.
