arrerament, en quasi totes les converses en què participo més enllà de la feina, s'acaba parlant de menjar. Fins i tot l'altre dia, en la celebració del 30è aniversari del diari Expansión a Madrid, vam acabar parlant d'hàbits alimentaris amb un important polític català que tenia a la meva dreta i amb una de les assesores del gabinet del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a Moncloa. Tots vam coincidir que cada cop mengem menys carn vermella. Com que, a banda d'això, darrerament he coincidit amb gestors i empresaris del sector d'aliments, la troca no para d'embolicar-se. Una de les mesures de les desigualtats econòmiques que patim és com ens alimentem. Tenim més informació, controls i etiquetatges que mai en els aliments; però sembla que no serveix per a massa. A menor nivell econòmic, més obesitat. Això que passa des de fa temps als Estats Units ja està passant aquí. Per això, des de la política -un tema a més de consens en tots els colors ideològics- comença a estendre's la necessitat de gravar fiscalment aquells productes d'alimentació més nocius contra la salut més enllà d'informar millor. Si es va poder fer contra el tabac, per què no contra la rebosteria industrial i tot allò que tingui un excés de sucre i sal? Ja ningú nega que si tothom mengés millor, moltes enfermetats -incloents certs càncers- es reduirien. Ho acabem pagant tots. Qui ho dubti, que llegeixi el que diu i aconsella el doctor Valentí Fuster. També els grans productors de menjar escombraria han obert els ulls. Comencen a desenvolupar productes més sans i amb l'etiqueta d'ecològic. La moda de comprar productes quilòmetre zero no s'ha instal·lat per marxar, sinó per quedar-se. I, per descomptat, menjar millor no vol dir menjar més car.
