spanya ja ha perdut la meitat de Catalunya». La frase -en forma de sentència- l'ha pronunciat recentment Artur Mas. L'expressió serà més o menys encertada, però no deixa indiferent. Segur que per a alguns el que es posa de manifest i el veritablement destacat és que, segons l'expresident, l'independentisme ja ha fet forat entre el cinquanta per cent de la població; per a uns altres la notícia està en el reconeixement, per part de l'home que va iniciar el procés, que els independentistes no han aconseguit l'objectiu de convertir en majoritària la seva causa. L'empat tècnic ja va quedar evidenciat a les últimes eleccions al Parlament convocades amb esperit plebiscitari. Després dels resultats d'aquells comicis la CUP va tenir la voluntat i la capacitat d'enviar Mas «a la paperera de la història» per posar a caminar una legislatura que -segons van dir els diferents portaveus de la naixent majoria parlamentària- tenia l'objectiu d'eixamplar la base social de l'independentisme. Més d'un any després hi ha l'evidència que ni els arguments eximits, ni les mobilitzacions ni els judicis, ni res de res, ha servit per moure substancialment les coses ni per modificar les majories. Però la política, lluny de qüestionar-se si avança en la direcció correcta, es prepara per seguir posant tensió als extrems de la corda que encara manté unides aquestes dues meitats. Més que el miratge d'una victòria impossible hi ha la por de ser derrotat. Però l'amenaça real és la pèrdua d'un espai d'entesa definit per una causa comuna. L'estratègia de desacreditar la transició nega intencionalment els beneficis de les renúncies. La possibilitat d'un enfrontament s'obre pas sota la idea que hi ha molt a guanyar i res a perdre. Un argument que ha fet fortuna... entre una de les meitats.
