l cap de Creus no és un accident geogràfic vulgar, com un muntijol d'esquena arrodonida, o un bosqueró d'arbres domesticats, o un riuet d'aquells que s'adorm en meandres innumerables. El cap de Creus no es dibuixa en els mapes perquè sí, com si fos un caprici extravagant dels agrimensors empordanesos, ni sorgeix de la inventiva desmesurada dels geòlegs de la universitat més propera. El cap de Creus hi és perquè hi ha de ser, per obligació orogènica. L'Empordà s'hi arrapa amb totes les forces i el mar es retira cada vegada que el toca amb la punta d'una onada. El cap de Creus és la naturalesa rocosa de la terra que emergeix entre oliveres mandroses i alguna alzina desvagada. El cap de Creus són camins rebregats pel vent entre parets de pedra seca i feixes esquinçades on havien florit les vinyes. Els ocells nien entre les roques i els dofins s'ho miren des de la llunyania amb la mateixa perplexitat que els homes i que els llangardaixos quan treuen el morro entre les pedres. Un far il·lumina l'esquena cantellosa que divideix el món entre la mar d'Amunt i la mar d'Avall i una bola de color clar, col·locada a sobre del contrafort més alt, serveix per endevinar les rutes misterioses dels avions. Una carretera ondulant mareja els navegants més avesats i un mar arrissat per la tramuntana assenyala el camí als mariners més agosarats. El cap de Creus són 450 milions d'anys d'història, en cap altre indret del país, ni del món, emergeix un rocam més antic, ni en cap altre lloc de la Península es pot contemplar la sortida del sol més d'hora. El cap de Creus assenyala el principi i la fi de la terra catalana.
