Un fanàtic es defineix com aquella persona que defensa de forma apassionada i exagerada una sèrie de creences religioses i polítiques. És incapaç de negociar, d'escoltar i viu obsessionat per buscar-se enemics interns i externs. En última instància, un fanàtic és aquell que està disposat a sacrificar la seva vida i a eliminar altres vides per aconseguir els seus propòsits. Hi ha diferents nivells de fanatisme i la història així ens ho ve demostrant. No té res a veure el fanatisme que desprenia el catolicisme inquisitorial dels segles XVI i XVII o el calvinisme d'aquella mateixa època amb el que avui representa el Sant Pare Francesc o el món protestant. En la política, l'entrada en escena de Donald Trump ha obert un nou panorama de fanatisme -i frivolitat- política en el partit republicà. El lema? «Jo o ningú». Hi ha fanatismes identitaris, però no s'ha de confondre la defensa d'una identitat amb ser un fanàtic. Charles de Gaulle era un gran patriota francés que no volia deixar el seu país enrere després de la segona guerra mundial. Dwight Eisenhower, el seu alter ego, era un gran patriota nord-americà; però ambdós defensaven l'existència de les societats lliures, obertes i tolerants; on es pogués negociar i consensuar a partir d'un tronc comú legislatiu que defensés la igualtat i la llibertat de tots els ciutadans. Als fanàtics, quan arriben al poder, els preocupa molt el control de la llibertat d'expressió i no tenen cap escrúpol a controlar els mitjans d'informació públics per lluir la seva propaganda pensant que són els únics representants del poble. Perquè un polític fanàtic -Trump, Putin i companyia- es defineix com a portaveu del «poble», com si el «poble» fos una massa unificada de xaiets. Per això, un fanàtic mai negociarà, mai dialogarà.
