«Em van portar el dinar al quiròfan, acabada d'operar»

L'olotina Anna Ralita relata a «D'un cor empresonat per causa mèdica a un cor alliberat» la seva dramàtica experiència amb la sanitat, que gairebé li costa la vida

17.04.2017 | 16:58
«Em van portar el dinar al quiròfan, acabada d'operar»

Un cor empresonat, però pel que sembla, ni per amor ni per desamor.
Desgraciadament, he conegut el que són els errors mèdics. Vaig anar a fer-me un estudi electrofisiològic, una prova que permet estudiar les alteracions del ritme cardíac. Va passar que, en paraules del doctor, va «cremar l´autopista en lloc de la carretera».

Què recorda, al quiròfan?
Em va sorprendre que el metge, que era un noi jove, donava instruccions al becari de com havia de fer les coses, i aquest era el que les duia a terme.

Se sentia com si l´utilitzessin per ensenyar a qui no en sap gaire?
Sincerament, sí, era una mica això.

Al llibre no dona noms, oi?
Per res del món diria noms ni de les persones ni de l´hospital. Tothom es pot equivocar, però no han d´abandonar el pacient després d´un error. Una persona triga hores a recuperar-se d´un bloqueig ventricular com el que vaig tenir al quiròfan, i a mi em van dir allà mateix que m´estava recuperant. Fins al punt que em van portar el dinar al quiròfan.

No foti!
Sí senyor. No ho havia vist mai. Jo, dinant al quiròfan, amb la meva família mirant-me. És increïble que et donin menjar després que el cor s´hagi bloquejat. Però, és clar, tu confies en els metges. Després em van traslladar a una habitació, perquè passés la nit allà.

Jo no estaria gaire tranquil, en un hospital així.
L´endemà els vaig dir que m´ofegava, com si tingués una barra al pit. I altre cop el becari em va fer unes proves. Em va dir que tot bé, que només tenia una petita inflamació. I cap a casa, en lloc de sotmetre´m a vigilància a l´hospital, com és l´habitual en aquests casos.

I a casa, què?
Al matí em trobava molt malament, em van haver de dur a Urgències. Em van enviar a un altre hospital, on vaig estar dues setmanes. Allà van arribar a la conclusió que havia de dur marcapassos. Allà va començar un calvari, al cap de poc temps notava que em trobava malament, havia d´anar cada dia a Urgències. Tot el que al final em van dir és que comencés teràpia psicològica.

Com si tot fos cosa del seu cap.
Vaig anar a un tercer hospital. Allà sí, van veure que ho tenia tot cremat, que tenia taquicàrdies. I de nou a quiròfan. Però no millorava ni anant un any a recuperació cardíaca. Jo ja només suplicava: que algú m´ajudi, si us plau. Al cap d´un temps, em tornava a ofegar.

Imagino el calvari.
Jo ja em movia en cadira de rodes, era quasi un vegetal. Però vaig anar encara a un nou metge... pagant. Em va dir que el cable del marcapassos m´havia creat una insuficiència a la vàlvula. Era una operació molt complicada, ningú la volia afrontar. Gràcies a la meva fe, vaig trobar un doctor que es va atrevir. I ara tinc el cor alliberat.

Un cor amb rancúnia?
Per ser feliç no pots viure amb rancúnia ni odi, has de viure amb amor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema