a política pugna per controlar el relat. La resta caurà com fruita madura. O això és el que pensen. D'això n'és un bon exemple el procés català. Deia dilluns a Madrid el president Puigdemont que l'Estat no té prou força per aturar tanta democràcia. La resposta de la secretària general del Partit Popular va ser que s'està gestant un cop d'Estat. La defensa dels vots enfrontada a la defensa de la llei? També podríem plantejar-ho d'una altra manera. Saltar-se les normes i ignorar les urnes? El relat apel·la a les emocions, però ho ha de fer des d'una aparença de racionalitat. Per això sovint es recolza en mitges veritats, en falsos sil·logismes i en l'aparença. Són les condicions ideals per la postveritat. Són les mentides de sempre endolcides per la presumpta virtut d'estar al servei d'una noble causa. La nostra causa. La postveritat és una de les conseqüències més corrosives de l'acceptació de la teoria del relat. Són sopars de duro amb estrella Michelin. Fakes que compartim de forma compulsiva convertint-nos en instruments imprescindibles per la seva divulgació i fent-nos còmplices de l'engany. Autoenganys. Propaganda amb aparença d'informació. Els intoxicadors amagats darrere de les xarxes socials ens fan creure que tenim un accés directe als fets, sense la manipulació dels intermediaris. Aquesta convicció que mai ningú havia estat tan informat i tan ben informat com cada un de nosaltres ens fa especialment vulnerables i manipulables. I si no ho volem reconèixer pensem en com de condicionats creiem que estan els que no pensen com nosaltres. Ahir, avui i demà les virtuts i els defectes de qualsevol societat seran la de la suma dels seus individus. No es tracta de ser descreguts, però sí molts més exigents.
