ls treballadors de les plantacions de canya cubans de tant en tant prenien un cafè fet amb mitja, de la qual sortia un rajolí que anomenaven «chiringo». D'aquí va sorgir el diminutiu «chiringuito», que passà a denominar també els quioscs més o menys improvisats on servien cafè. El periodista madrileny César Gómez Ruano, amic d'aquell Sánchez Mazas de Soldados de Salamina, va batejar com a «chiringuito» l'establiment de begudes que hi havia a la platja de Sitges des de 1913 i la denominació va fer fortuna. Des d'aleshores qualsevol barracó d'aquest tipus l'anomenem «xiringuito». A la Costa Brava no hi ha platja sense el seu, a vegades més d'un, ara amb la nova normativa d'ús de l'espai terrestre-marítim sembla que només se'n permetrà un cada 300 metres, ja veurem com acaba, mentrestant hi ha el que hi ha, i n'hi ha de tota mena, des dels més luxosos, amb cambrers uniformats, fins als més desastrats, que semblen barraques de favela. La gent que regenta els d'aquest darrer tipus atenen els suats banyistes amb la mirada de qui ha dormit poc i generalment utilitzant alguna de les variants més inintel·ligibles de la llengua castellana o un anglès que només entenen els aborígens de Motril. Si em volen fer cas, vagin a la platja de la manera canònica, o sigui amb una nevera curulla de begudes i de menjar, el para-sol, l'inflable del Pink Flamingo i el radiocasset. Això sí, aquest darrer instrument només s'ha d'utilitzar defensivament, en cas d'atac sonor. Quan al xiringuito de la platja soni el Despasito de torn, vostès posin a tot volum la novena de Beethoven i a veure qui guanya. Opcionalment es pot acompanyar amb gestos de director d'orquestra.
