l'Ajuntament ha decidit que la vida continua però calia fer un gest i ha suspès el tradicional castell de focs artificials que tota la vida he seguit des del terrat de casa. La gent ho ha entès. En llegir la notícia recordo com una aventura la contemplació dels focs, primer a la llera de l'Onyar al mig de la ciutat (un cop vàrem veure com un coet entrava
al menjador d'una casa) i després a Fontajau.
Cadascú té les seves icones infantils i adolescents de fires: els «cavallitus», el tren de la bruixa, el frankfurt de Can Duran, la nòria, la nina «chochona»de la tómbola, els xurros, etc., tot evolucionant cap a les atraccions més salvatges i les primeres vivències alcohòliques a les barraques. Però per a mi hi havia un ritual excèntric. Un vespre,
sobtadament, al mig de les atraccions de la humida Devesa veia el primer abric de la temporada. Jo hi posava dia i hora. Encetada ja la meva afecció a fer llistes ho apuntava en una llibreta. L'abric inaugural. La propina que representava la tardor primerenca, amb
dies encara llargs i lluminosos, arribava a la seva fi. Ja s'acostava l'hivern.
Si avui algú no hi posa remei acabaré aquestes fires sense veure cap abric. També és ben cert que són les primeres fires, que jo recordi, en què m'he banyat. No és que hagi tingut un atac de valentia però ha estat alguna cosa més que entrar i sortir de l'aigua. El diari ha informat que hem tingut un octubre càlid i sec, de fet hi ha hagut 21dies on s'ha arribat com a mínim als 25 graus. Això té la seva cosa però també la seva desgràcia si hi afegim que ha plogut aproximadament una tercera part del que estadísticament podíem esperar. Els ruixats de principi de setembre feien pensar que tindríem un bon any de bolets si després combinàvem més pluges, dies temperats i alguns freds. Res. Un desastre.
Una de les meves dues germanes ( Pili) m'informa mentre escric aquest article que la seva excursió matinal per caçar bolets ha acabat amb un balanç de zero. Amb nostàlgia recordo els de fa una setmana, una memorable vedella amb bolets de la meva altra germana ( Isabel) seguint ortodoxament una recepta de la meva mare que mai falta a la nostra taula de fires. Així estem: sense bolets! A veure què trobo pels meus racons de Madrid la setmana vinent. Quan hi vaig arribar fa tres dècades hi havia poca afecció.
Monogràficament, els madrilenys menjaven ceps (que en diuen boletus) i arribaven de Sòria alguns rovellons ( níscalos) amb menys gust que els nostres. Aniré a Arce, on oficia el basc Iñaki Camba, on la cacera i els bolets són el seu territori. Poc després d'arribar, s'asseu a la teva taula amb el bloc, et mira i et pregunta: « ¿Tienes hambre o apetito?». Tira recte, Monsieur!
Malgrat que encara no he vist cap abric no he volgut abandonar la primera fita de la tardor des de la vessant gastronòmica: l'arribada dels plats de cacera al Motel Empordà de Figueres. He gaudit contemplant la primera visita, iniciàtica, del meu nebot Jordi a
aquest indret excepcional. Va fer un bon paper, triant, menjant i bevent moderadament. Jo, com tinc per costum, he menjat la primera llebre a la royale de la temporada. És un plat complex, de moltes hores a la cuina, amb bestioles de les muntanyes frontereres de l'Alt Empordà amb França. Amb els anys he vist notables cuiners i gastrònoms acostar-se al Motel en el seu dia festiu, quan arriben aquestes dates, per gaudir de la llebre a la royale. N'he conegut d'altres, sobretot a França, perquè és un plat de difícil localització a les cartes dels restaurants per l'exigència de la seva elaboració. Però cap com al Motel, amb la proporció exacta per al meu gust. Cadascú té les seves coses i les meves són aquestes, un plat com aquest mereix els quilòmetres que faci falta, com els canelons de La Roca Petita.
Quan era petit els meus pares volien que, de tant en tant, tinguéssim tots plegats la sensació de fer un dinar que, sense celebrar res en concret, ens deixés feliços. Anàvem a Els Tinars o a Ca la Nieves de l'Escala. Anys després arribava la feina i l'esforç gurmet i gourmand de gent com en Pere Massana, en Santi Bosch dels Caçadors de Palol de Revardit o la família Vilanova de Salt. Molts gironins hi estem en deute perquè ens permetien trobar ben a prop de casa gent amb ganes de fer les coses diferents i millors a la cuina. Però la meva afecció per trobar emocions a un restaurant li dec al Motel. Els Subirós-Mercader segueixen interpretant tan bé la petja del fundador de la cuina catalana moderna i que ha esdevingut avantguarda des d'aquell dia que va transformar les faves a la catalana en l'amanida de faves a la menta que porta el seu nom, Josep Mercader.
