L'escriptor Carles Casajuana presenta «Retorn», una novel·la que recrea la visita que va fer en Josep Carner a Catalunya el 1970, una estada breu, després d'un llarg exili i poc abans de morir a Brussel·les
O sigui que això dels exilis a Bèlgica no és nou, és un costum català.
Carner hi estava exiliat, i fins té un poema preciós que es diu Bèlgica. No sé si en el cas actual es pot parlar d'exili, però continua la moda belga, això sí.
El de Carner ho era.
Allò era un exili autèntic. Carner se'n va just després de la Guerra Civil. Si s'hagués quedat, segurament l'haurien executat. Un cas molt diferent de l'actual.
El poema Bèlgica té un final preciós: «...de mi dirien nens amb molles a la mà: és el senyor de cada dia». A veure si ho diuen d'en Puigdemont
He, he, no ho crec, ell fa quatre dies que hi és. El poema és molt maco, reflecteix la vida discreta que hi duia.
Escrivint un llibre com aquest li ha crescut la por a la vellesa?
No, perquè Carner la va viure com va viure tota la vida, era un home fàcil d'acontentar. Tot i que la seva va ser una vellesa molt trista, ja que enyorava molt Catalunya. Més que por a la vellesa, m'haurà crescut la por a l'exili, a la impossibilitat de tornar al lloc que has deixat. El lloc que ell va deixar 40 anys enrere ja no existia.
Existeix mai, aquest lloc?
No, és clar. Però quan viatjava per diplomàcia, podia ser a Costa Rica i sentir-se a tocar de les Rambles. Després ja no. Amb l'exili no hi estava a prop.
Va tornar el 1970.
Una visita breu abans de morir, és el que recull la novel·la. Ja no era la seva Catalunya. Catalunya mirava endavant, no enrere, s'estava traient el franquisme de sobre, li havia perdut el respecte. Era una Catalunya que havia perdut la memòria, i com que Carner havia perdut la seva, la trobada era impossible.
Alguns no es van prendre bé que Carner vingués.
Consideraven que era una concessió al franquisme. Però les credencials de Carner eren impecables, simplement sentia la mort a prop i per això volia veure Catalunya. A contrari, es podia haver transformat la visita en un desafiament al franquisme, o per reivindicar la cultura catalana, però no es va saber fer.
Vostè tenia aleshores una edat semblant al noi que acompanya Carner en el llibre. Què enyora dels 70?
Enyoro tenir 20 anys (riu). A més, hi havia una sensació de fruir dia a dia de les llibertats que anàvem conquerint, això donava valor a la vida.
Hi ha qui diu que algunes llibertats d'aquells dies s'han anat perdent.
No crec que hi haguessin més llibertats als anys 70, sinó que les vivíem amb més intensitat. Anar conquerint cada dia una mica de llibertat, era preciós.
Al seu llibre no hi falta ironia. El sentit de l'humor és sempre necessari?
No ho sé, això és com els cuiners, que cadascun usa els ingredients a la seva manera. És innegable que l'humor ens ajuda a mirar les coses, si no costaria molt observar la realitat. És com mirar la llum del sol, que és millor posar-hi un filtre.
