El gironí David Mauricio presenta aquesta nit (22h) al Sunset Jazz Club de Girona el seu primer disc, «Ocells perduts». Mauricio ve del món del jazz i ha actuat també en musicals com «La Monyos» i «Josafat»

Té ocellets al cap?

Sí, és clar. Tothom n'hi té. En tinc des de sempre, em distrec molt sovint. I no ho dic en sentit negatiu, ho veig positiu, cada cop és més difícil distreure'ns.

Vivim en una gàbia?

Sí, cadascú viu a la seva pròpia gàbia. Hi ha una gàbia en què estem tots ficats, és aquest món frenètic. I llavors hi ha la gàbia de cadascú. Molta gent ignora que viu en una gàbia, que té una vida totalment programada. Vivim en una gàbia, i de barrots molt gruixuts.

Un tema del disc es diu «Pantomima». Segons es va sabent, es podria tractar del procés d'independència.

No té res a veure, però s'hi podria relacionar. Les meves lletres surten de l'inconscient, cito paraules aparentment a l'atzar, però l'atzar no existeix i després agafen sentit. Per això ara la pantomima està de rabiosa actualitat. Si vostè n'ha fet aquesta lectura, em sembla correcte, podria ser (riu).

Un altre: «Se m'oblida el teu nom». Per l'alcohol o perquè no s'hi fixa?

(Riallada) No, no, aquesta té un alt contingut emocional. Per mi és el tema del disc. En aquest tema em despullo, parlo d'un fet que em va marcar.

«Poc a poc»: la versió nostrada del «Despacito»?

No, és que els canvis a la vida succeeixen de manera molt lenta, d'un dia per l'altre no els notem. Com la pluja lleugera, que no la notem i ens deixa xops. O com una flor, que no la veiem créixer.

Això deu ser vostè. L'expresident Puigdemont veu créixer el blat.

Espero que fos en sentit metafòric. Si no, tenim un problema.

Ha fet concerts en refugis de muntanya. Per veure millor els ocells?

Perquè m'agrada caminar i m'agraden els entorns naturals. A la muntanya en sento més lliure. Vaig pensar que seria un lloc idíl·lic i un públic diferent, més ben disposat. La gent que passa les vacances a muntanya, és força diferent de la que les passa a Lloret.

Feia pujar el públic fins allà dalt?

Eren emboscades musicals. Ells no ho sabien, arribaven al refugi després d'una caminada i em trobaven allà, a punt de començar el concert.

El camí sempre fa pujada, encara que sembli planer?

D'alguna manera sí, i és bo que sigui així. Sempre hem de tenir un objectiu més amunt, sempre podem aspirar a alguna cosa millor.

Tornem als ocells: en general hi ha més voltors o corbs?

M'agraden tots dos. Hi ha voltors i corbs, però també hi ha pardals, estornells, orenetes...

I alguna garsa.

També. I gavines, malauradament (riu). Els voltors i els corbs fan la seva feina, només hem de controlar que no n'hi hagi en excés, com va passar amb els senglars.