Miracle Sala, professora de llatí i grec en instituts de Girona, ha guanyat el II Premi de Narrativa Món Rural amb «La força de les paraules», un recull de contes situats a Santa Maria d'Oló, on va néixer i on va passar la infantesa

És un miracle néixer a Santa Maria d'Oló i no dedicar-se a la pagesia?

Un miracle no és, però soc de les primeres noies que va sortir del poble per estudiar. Soc la quarta de cinc germanes, quan la més gran va sortir a estudiar a fora, sí que va ser un miracle; jo ja vaig trobar el camí fet. Més miracle va ser que quatre nenes de 13-14 anys del poble anéssim a estudiar a Manresa... i compartint pis! A penes havíem sortit mai de casa.

Als contes explica la vida rural. És de pagès i a molta honra?

Ho soc, i sí, a molta honra. Estic molt contenta de les meves arrels, m'han donat molt que d'altra manera no hauria tingut. La ciutat, després, em va donar la resta. Tinc una mica de tot.

Enyora el món rural?

No, perquè el tinc, hi vaig sovint. M'agrada molt la terra, anar a buscar bolets, collir raïm de la vinya que encara tenim... Tinc una relació amb la terra que, si no fos de pagès, no tindria. Entro al bosc i em sento com a casa.

I la infantesa, l'enyora?

Potser la paraula no és enyorar, però estic contenta d'haver-la viscut a pagès. Fer vida al carrer, estar a tota hora amb els amics, relacionar-te amb els veïns tant és que siguin joves o grans, entrar a les cases sense vergonya i sense tocar a la porta... Potser, més que coses de pagès, són coses de la nostra generació.

Va sobtar, la ciutat?

Va sobtar lingüísticament. Vam veure que la gent de diferents poblacions parlava diferent. Esternudar? Què era això? Sempre n'havíem dit eixarvirar.

Quina força tenen les paraules, si una imatge val com mil d'elles?

És que no crec que això sigui veritat. Hi ha paraules que poden evocar mil imatges diferents.

De debò de nena ajudava a la matança del porc?

Aguantava la cua quan el mataven. Fins fa poc a casa encara el matàvem, i les meves nebodes n'estaven encantades. Els petits són els que millor s'ho passen. Jo de gran no podia, m'excusava dient que anava a comprar el pa.

La mort. Recorda el primer mort que va veure?

No n'estic segura, em penso que no em va marcar gens. És una altra diferència, abans la mort era una cosa molt més natural. Els nens anàvem a ajudar a la casa on hi havia el mort, tan tranquils. Ara mirem d'amagar la mort als nens.

Els sobreprotegim?

Tinc amics que, si van a un enterrament, prefereixen no dur-hi els fills. Per què? La mort hi ha sigut sempre, no ha de ser un tabú. Ep, no em malinterpreti, és molt millor la vida, eh? (riu).

Anem endavant o enrere?

Canviem. En altres temes és al revés, com el sexe, que abans s'amagava més que ara.