El proper diumenge segurament molta gent acomiadarà l'any amb una barreja de melancolia per un temps que ens ha fugit irremeiablement però també amb un deix d'esperança perquè els propers dotze mesos que venen ens portin alguna cosa de profit, si és que encara queda quelcom d'aprofitable, és clar. Com afectaran Girona les conseqüències del nou panorama polític que s'obre després de les eleccions del passat dijous? Francament, no soc massa optimista ja que una i altra vegada se m'apareixen en el subconscient les imatges de la pel·lícula de Harold Ramis El dia de la marmota ( Atrapado en el tiempo en la seva estrena a Espanya) magníficament interpretada per un Bill Murray en estat de gràcia, i em retornen de manera insistent les crides al viatge a Ítaca, les promeses d'una travessia plaent i les fantasies d'un paradís imminent per després aterrar a la realitat d'un país sense govern, d'unes institucions devaluades i la meva ciutat sense cosir.
Malauradament, durant massa temps el govern municipal s'ha preocupat amb diligència i puntualitat d'organitzar concentracions de protesta, de posar pancartes als balcons municipals, de treure banderes o de parar trens durant vagues patriòtiques, però tot i reconèixer que algunes actuacions poguessin tenir base i encert, també m'hauria agradat veure un comandament clar en aquelles qüestions de ciutat que haurien de contribuir a incrementar el nivell de satisfacció gironina ara com ara només salvada gràcies a la bona feina de l'entrenador Pablo Machín al davant del Girona FC. En aquest sentit, els temes que ara fa un any comentava en aquesta mateixa secció com a pendents, encara tenen avui plena vigència ja que estan allí mateix on eren: el futur del Trueta sense decisió pressa com era de preveure, el parc Central empantanegat i amb el finger que costarà 350.000 euros als gironins degut a un error municipal encara sense fer i sense que ningú hagi demanat disculpes per aquesta relliscada (que l'oposició tampoc ha demanat, tot sigui dit de passada). De la Devesa se n'ha parlat molt però tampoc no s'ha fet res, de la nova ubicació de les Fires exactament el mateix, del futur del Museu d'Art Contemporani poca cosa se'n sap i del Modern, encara menys.
A nivell local hem viscut un any presidit pels simbolismes que ens veien de fora però que tanmateix afectaven a dins. Bona prova n'és la proposta perquè l'any vinent la Comissió del Nomenclàtor estudiï la possibilitat de canviar el nom de la plaça de la Constitució per la de plaça1-O, un acord de ple que es devia considerar important i urgent ja que es va adoptar en contra de l'opinió dels veïns de la zona, els quals ni tan sols varen ser consultats prèviament. Suposo que amb la nova lògica que impera a la plaça del Vi, aviat li tocarà el rebre a la plaça d'Espanya i a tot allò que d'alguna manera es relacioni amb el que anomenen estat opressor, ja sigui l'avinguda de la Hispanitat o la plaça de Madrid i, qui ho sap, potser també ficaran cullerada a la plaça Germans Sàbat o al nom de l'Alferes Huarte, per no parlar del Poeta Marquina de reconeguda ideologia franquista sense cap mena de connexió amb la ciutat de Girona. Els noms que ben segur no tocaran mai seran els vinculats a la religió dominant perquè aquesta és una línia vermella que ni els de la CUP gosarien traspassar i mira que n'hi ha de tots colors: bisbes, canonges, mossens, sants, santes, Mares de Déu i un llarg etcètera en un santoral per a tots els gustos.
És millor doncs que diguem un adeu sense recança a un 2017 que ben poques coses de solidesa municipalista ens ha deixat a la nostra ciutat. Ara estarem a l'aguait del que ens depararà la nova situació política al país però mentrestant desitjarem que es faci realitat aquella estrofa de les Tardaníes d' Apel·les Mestres: «L'any nou, tremolant de fred, / farà la primera rialla».
