«Interviú»

?L'adeu del setmanari que va inventar la fórmula de la Coca-Cola de la premsa escrita durant la transició

10.02.2018 | 23:50

inc davant meu dues revistes. El darrer número d' Interviú i un dels primers exemplars de la revista Tiempo. Impressiona el que han aportat en els 42 i 36 anys, respectivament, d'existència al coneixement de la realitat, a la formació de l'opinió i a l'anàlisi dels seus lectors. Però impressiona molt més saber que la presència setmanal als quioscs ja és la darrera. Desapareixen. Els lectors interessats i disposats a fer el gest d'anar al quiosc i rascar-se la butxaca gairebé han desaparegut.

Fa 11 anys, vaig anar a la festa del vint-i-cinc aniversari de Tiempo. Llavors, un dels seus antics directors, Pepe Oneto, m'explicava que la revista havia reduït la seva difusió a 50.000 exemplars. M'imagino el que devia passar ara. Els motius són diversos. El fonamental és la fi del tradicional model econòmic que sustentava les empreses de premsa escrita. La pregunta que s'ha de fer el lector és: la decadència de la premsa escrita té una alternativa lliure i rigorosa? Aquí ho deixo perquè, francament, el tancament d' Interviú, mítica capçalera de la premsa espanyola nascuda en plena transició i que va encertar el seu model, és un cop d'efecte absolut.

Darrere de tot això hi havia un empresari barceloní d'arts gràfiques, Antonio Asensio. Tenia una gran vocació periodística; de fet, va començar als divuit anys a fer cròniques de futbol de categoria regional a El Correo Catalán però, en morir el seu pare, va haver de fer-se càrrec del negoci familiar d'impremta amb quatre treballadors. Va estudiar Enginyeria industrial i el negoci va créixer molt, fins al punt de convertir-se en la rotativa alternativa per a suplements i revistes de la premsa barcelonina. En un cap de setmana amb José Ilario, també editor de revistes i també provinent d'un negoci familiar d'arts gràfiques, decidiren fundar el Grupo Z i llançar la revista.

S'han de situar a l'any 1976, en els inicis de la transició política. El 22 de maig de 1976 surt Interviú, que costava 40 pessetes ( 25 cèntims d'euro), sis mesos després de la mort de Franco. Convivien les estructures institucionals del règim franquista, exèrcit i policia inclosos, amb el reformisme del Rei i els seus ministres i l'oposició democràtica que començava a actuar obertament. Un caos. La societat demanava llibertat i la veritat.

Si a això hi afegim un alliberament de costums socials, una explosió de llibertat sexual, etc., com poden suposar Interviú era com descobrir la fórmula de la Coca-Cola per segona vegada, ara a la premsa escrita i no com a beguda. A la portada, sempre una noia guapa mig despullada i a dins encara més. Una combinació contradictòria de masclisme i alliberament de la dona. A més, els articles provocadors de Marsillach, Camilo José Cela, Emilio Romero, Umbral, Tip y Coll, Vázquez Montalbán, Josep Melià, etc. Un suplement polític ( Tiempo, que finalment es va independitzar com a revista) i els reportatges d'investigació, denúncies, escàndols econòmics, etc. Asensio va explicar una vegada que la revista es convertia, de fet, en una defensora del poble quan no n'hi havia. L'èxit de la fórmula fou formidable i fou la base del creixement empresarial del Grupo Z, inclòs el llançament d' El Periódico i, finalment, la compra per Asensio de la cadena de televisió Antena 3, el juny de 1992.

Interviú era una màquina de fer diners i les seves col·laboracions periodístiques, les més ben pagades de la premsa espanyola. Els seus reporters comptaven amb tots els mitjans i temps necessaris. Una ullada al seu darrer número de comiat et permet descobrir el llarguíssim llistat dels seus èxits i primícies: les fotos familiars de Franco, l'escàndol dels nens robats, les orgies de Luis Roldán, l'assassinat dels marquesos d' Urquijo, les primeres imatges de Santiago Carrillo clandestinament a Girona i Barcelona, disfressat amb una perruca; tot combinat amb els mítics «destapes» de Marisol, Lola Flores, Marta Sánchez o la duquesa de Alba, enganxada fent topless a Eivissa.

Antonio Asensio va morir molt jove, als 53 anys. A mitjans anys 90 i arran de les convulsions al voltant de l'anomenada «guerra del futbol» pels drets televisius dels clubs, en què Asensio fou el més ràpid i el més espavilat, vaig tenir ocasió de coneixe'l i tractar-lo. En tinc molt bon record. Jo trevallaba a Televisió Espanyola i havia de participar en algunes reunions discretes sobre l'assumpte. Fins un dia que Asensio va explicar que el govern presidit per Aznar li feia vendre Antena 3 a Telefónica. Li van pagar molt bé, pero el fundador d' Interviú en va quedar anímicament molt tocat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema