El secret de la Lloll és que sempre ha volgut ser la Liza Minelli de Cabaret

Per exemple. És un personatge vital, potent, amb molts matisos. Com a personatge em fascina, com a persona m'agrado més jo mateixa (riu). No per narcisisme, és que estic molt a gust amb mi mateixa

O prefereix la mare, la Judy Garland d' El màgic d'Oz

Oh, quina tendresa. Mare i filla són dues grans dones de l'espectacle. Els actors som uns mentiders molt sincers, expliquem una ficció i la convertim en veritat.

A l'espectacle està molt afrancesada. Què té França que no tingui Catalunya?

Que està més amunt. Ja sap, nord enllà diuen que la gent és més culta. No, París sempre ha tingut un encant especial. Ep, però la cupletista de l'obra és catalana.

Parlant de França, i ja que vostè sol ensenyar les cames, permeti'm dir-li que no tenen res a envejar a les de Mistinguett, que tenia -deien- les millors d'Europa.

Miri, a mi si em fessin despullar en un escenari, diria que no. No per puritanisme, sinó perquè no em sentiria còmoda. Però ensenyar les cames sí, m'encanta!

N'està contenta, oi?

Sí, sí, sí. Miri, jo no soc una tia bona, però això no vol dir que em senti lletja, no em canviaria per ningú. El meu avantatge sobre les ties bones és que jo puc millorar i elles no. Però les meves cames m'agraden, tinc amigues que em renyen perquè les porto massa amagades. Coi, perquè a l'hivern tinc fred. Me les cuido una mica amb gimnàs, ball... la carcassa que tenim, hem de mirar de tenir-la el màxim de polida.

Ja que parlem de França, un grup de franceses van dir que potser en fem un gra massa amb el #metoo

Sovint passem d'un costat a l'altre. Em trec el barret davant les dones que han sigut assetjades i han fet pinya per denunciar-ho. Ara bé, que passi pel carrer i em cridin «quin tros de dona», francament, és agraït. Home, hi ha coses de mal gust, però és qüestió de sentit comú. A vegades es cau en el ridícul. Com amb el racisme.

També?

Evidentment el racisme s'ha d'erradicar. Però em van dir que en una escola van deixar de cantar «un minyonet ros i blanquet», perquè blanquet discrimina els no blancs.

Impera el políticament correcte.

Alguna vegada un grup de dones li hem dit a un home «alça, quin filet mignon». O li dic a un tio «quin tall rodó», i ell ben cofoi. Coi, li estic dient que està bo.

La denunciaran per assetjament.

No li vaig tocar el cul ni res. Això no és assetjar, al contrari, li dones una alegria. A tots ens agrada que ens diguin guapos.

Farà vaga el 8 de març?

Calli, que cada 8 de març un grup de dones fem el «Sopar de les davantaleres». O sigui que ho fem al revés, aquest dia, cuinem. Només som dones, i d'àmbits ben diversos. Ens fem un fart de riure. Un dia vam matar el porc.

Així va acabar, l'únic mascle.

(Riu) Aquell dia també va venir un home, que el matava. «Sou ben boges», deia.

He llegit que les dones, al contrari que els homes, en fer-se grans riuen menys.

Depèn del caràcter de cadascú més que del gènere. A mesura que et fas gran vas perdent éssers que estimes i se t'instal·la a dins una tristesa. Que també la reivindico, ull, però s'ha de saber gestionar, la tristesa t'acompanya molt, però has de mirar que no et faci mal. Però malgrat t'hagin passat coses dures, sempre hi ha molts motius per viure i per riure. Jo soc una sibarita de la vida, m'agrada assaborir-la.

Es nota, es nota.

Li diré una màxima llolliana, o sigui no de Llull sinó de Lloll: qui riu, viu.

Ja que la veig tan optimista: quina solució veu per a Catalunya?

Persistir, persistir i persistir. Unitat, optimisme i no defallir. Hem de ser pacífics però reivindicatius i contundents. Tenim un gran Guardiola al davant, el president Puigdemont és un crac, una persona extraordinària, intel·ligent, estrateg, brillant. Però els partits polítics han d'anar junts, em sorprèn que els costi tant d'entendre. Costarà, perquè al davant no tenim un adversari, tenim un enemic.