Amb «La fugitiva», la seva nova novel·la, Blanca Busquets recupera la Mireia, una esquerpa dona de 90 anys que ja sortia a «Jardí a l'obaga»
La fugitiva és Anna Gabriel?
Ha, ha, no home, no. La fugitiva no és l'Anna Gabriel, és la Mireia.
Algun lector s'ho pot pensar.
És possible, però no, no té res a veure. Jo puc tenir les meves idees polítiques, però quan novel·lo, el que escric no té res a veure amb la política.
I quines són les seves idees polítiques?
Soc indepe de tota la vida, no hi ha més.
M'agrada el que diu a l'inici de la novel·la: la gent acaba fent cara d'allò que remena.
He, he, si remenes cassoles, acabes fent cara de cassola.
Miri, allà hi ha en Guillem Terribas: troba que fa cara de llibre?
Home, Déu n'hi do, trobo que una mica sí. És com allò de les parelles, que s'acaben assemblant l'un a l'altre. O el gos, que acaba assemblant-se a l'amo. Doncs la gent s'acaba assemblant a allò que remena.
Millor vigilar el que remenem?
Millor que sí, o espantarem la gent pel carrer.
Li agradaria arribar als 90?
Depèn dels 90. Si són 90 com els de la Mireia, i tant que sí. He conegut gent amb 90 anys ben portats, i trobo que és una etapa en què la vida es veu amb molta perspectiva.
Vostè dirà, si hi ha perspectiva. És per això que els vells solen ser esquerps?
Potser sí, tot i que hi ha vells que no ho són. Però és cert que hi ha molta gent gran esquerpa, es tracta de trobar-li el punt feble, que tothom en té.
Hi ha algú que no tingui secrets?
Absolutament tothom en té. És un error pensar que aquella persona especial per a tu, no en té. Perquè sempre n'hi ha algun.
Quin és el seu?
No li ho diré.
Ho sospitava. Tinc entès que va estar un temps a la presó.
Però de voluntària. Ara bé, també hi hauria pogut estar... a dispesa, diguéssim. Vaig estar un any i mig a Can Brians, i vaig aprendre més en aquell temps que en tota la vida.
Què és el que més recorda de l'experiència entre reixes?
Allà vaig aprendre a no jutjar les persones. I que pots trobar gran humanitat on menys t'ho esperes. A vegades maldat i humanitat es donen la mà, són allà mateix.
I el que la va impressionar?
El soroll de les portes tancant-se darrere teu quan entres: clac, clac. Jo feia de voluntària a psiquiatria, i veient el pati amb aquells murs tan alts, pensava: com esperen que aquesta gent es curi?
Com titularia la novel·la del procés, tenint en compte que ja no en pot dir «El fugitiu»?
No faria mai una novel·la del procés, perquè la realitat superaria la ficció. Sempre la supera. A vegades m'escriu gent dient que té una història boníssima per ser novel·lada. I dic que no en podria fer una novel·la, segur que la història real és més inversemblant.
