08 de març de 2018
08.03.2018
ROSER CAPDEVILA · Escriptora i dibuixant

«Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts»

Roser Capdevila, creadora de «Les Tres Bessones», acaba de publicar «La nena que volia dibuixar», un esplèndid retrat, a base de textos i dibuixos, de la seva infantesa i joventut · És a dir, de la vida a Catalunya durant el primer franquisme

08.03.2018 | 09:46
«Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts»

Els nens són feliços fins i tot durant una dura postguerra?

Sí, perquè jo no coneixia res més. No sabia que hi podia haver un món millor, sense fred a l'hivern a dins les cases, sense aquella pressió horrible de l'Església, sense aquells costums carrinclons fins i tot en el vestir... Quan ets petita, et penses que això passa a tot el món.

Els nens d'avui són més feliços?

No, perquè nosaltres de res en fèiem molt. Ara els nens tenen tantes coses que tots estan immersos en les tablets, els mòbils, etc. Quan venen els meus nets a casa, que en tinc set i són tots xicots, ja saben que han de deixar tots aquests estris. Si no, no hi ha comunicació ni hi ha res.

Li agradaria tornar a ser nena, encara que fos de la postguerra?

No, jo no voldria ser nena de res.

Potser perquè mai no ha deixat de ser-ho.

Gràcies (riu). No ho sé. Però jo penso que ja he anat cremant etapes de la vida, i que la vida s'acaba. No sé quan s'acabarà, jo vull que duri! Però tornar a ser nena em faria molta mandra, perquè a més els petits passen per una edat que no són ni nens ni adults. No són acceptats ni pels uns ni pels altres, ho recordo bé.

Dibuixava per fugir d'alguna cosa?

No, dibuixava perquè sempre m'ha agradat, sempre anava amb el llapis i quan trobava un tros de paper en blanc, tucutucutu, a fer ninotets. Encara que fos als marges de La Vanguardia, que l'avi hi estava subscrit.

Li he preguntat pels nens de la postguerra. Però, i els adults, eren feliços?

Els recordo feliços. Anaven esgarrapant felicitat. Al llibre surten les festetes, un diumenge a casa d'un, l'altre a casa de l'altre. Amb els canapès, el tocadiscs, la beguda... i les mares, iaies i tietes, a l'habitació del costat.

Jo em referia més aviat als pares.

Eren els que patien, em penso. Els que van passar la guerra van patir molt. Primer, per la mateixa guerra, i després per la postguerra, que va ser molt llarga.

La meva àvia sempre deia que va ser pitjor la postguerra que la guerra.

A casa deien el mateix. La meva germana i jo anàvem amb el cistellet i els cupons de racionament a buscar el que ens toqués.

Hem oblidat on poden desembocar els enfrontaments?

Em penso que sí, i a vegades és molt trist veure alguns enfrontaments. Ara, que hi hagi gent amb opinions diferents em sembla bé. Seria horrorós que tothom pensés igual. Si tothom pensa igual, no hi ha debat ni idees diverses. Tampoc no cal barallar-se, que cadascú pugui expressar sentiments diferents és molt important.

Estem tornant al puritanisme d'aquella societat?

He, he, a un puritanisme com aquell, no crec. Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts. En queda alguna reminiscència, sobretot a Catalunya.

Tinc entès que és molt amiga de Manuel Valls.

Home, és el meu cosí germà! El seu pare i la meva mare eren germans.

Caram.

Amb la meva tia hi tinc molta relació. Amb en Manuel, sempre ens escrivíem e-mails, ens felicitàvem el Nadal, etc. Però des que el van fer ministre no em va escriure més. I ara que ja no ho és, tampoc.

Digui-li alguna cosa, que segur que llegeix aquesta entrevista.

Manuel, si llegeixes l'entrevista, a veure si aquest any vinent em felicites el Nadal!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema