Aquest és el lema que el Girona FC ha decidit que figuri a la samarreta oficial almenys fins que no hi hagi una empresa que s'ho cregui de debò i decideixi fer un pas endavant i aposti per promocionar-se a través d'aquesta publicitat externa que, per altra banda, utilitza la immensa majoria dels equips que juguen a la Lliga Santander. Ha estat aquesta una bona iniciativa que va néixer d'una enquesta sobre diferents opcions en la qual el 60 per cent dels participants var considerar que «Orgull Gironí» apel·lava directament al sentiment compartit d'humilitat, esforç, perseverança, orgull i passió d'uns colors i d'una afició que no va parar fins assolir l'objectiu d'estar a la lliga dels «grans», on mai havia jugat. Avui, el Girona fa un joc de conjunt, sense una única estrella líder a redós del qual la resta s'emmotlli i penso que aquesta és una virtut que els cohesiona i els fa més units i, per tant, més forts. Amb tot, però, si hi ha un nom propi que hagi de destacar del grup vermell i blanc, aquest és el del seu entrenador, Pablo Machín, el tècnic sorià a qui el futbol va allunyar de les feines de pagès a les quals semblava destinat per dedicar-se a l'entrenament de jugadors després que una lesió l'apartés dels camps de futbol als 23 anys. Amb paciència, dedicació i esforç ha sabut transmetre la passió però també la tranquil·la reflexió de la feina ben feta, virtuts que han possibilitat que aquella il·lusió de l'ascens no fos el d'una temporada sinó que, a deu partits per acabar la Lliga, hagi assegurat la permanència en una zona còmoda i apta tanmateix per al somni europeu.
Davant d'aquest èxit i aquesta realitat és ben paradoxal (o no?) que el grup municipal de la CUP a l'Ajuntament hagi manifestat la seva oposició contrària a renovar el conveni que el consistori té establert amb el club, segons el qual se li atorga una subvenció de 165.000 euros. Per vestir l'andanada argumenten la necessitat d'actualitzar-lo incorporant un codi ètic sobre el català i la publicitat talment com si el club no ho hagués fet fins ara, a banda de promoure l'esport de base, que és precisament un dels eixos de treball del seu futur. És a dir, sembla una proposta de negativisme visceral que cerca castigar l'èxit d'una trajectòria brillant en lloc de premiar la consecució dels objectius per, a partir d'ells, cercar noves fórmules de col·laboració més intenses i efectives.
Orgull gironí és també la satisfacció de veure com el cuiner Joan Roca era qui estava al capdavant del sopar que el músic Elton John oferia al miler de convidats després de la cerimònia dels Oscar, al qual va acudir la flor i nata de Hollywood. Les estrelles del cinema descobrien així la màgia que hi ha darrere les tres estrelles d'El Celler de Can Roca de Girona amb un subtil tast gastronòmic d'internacionalització de la nostra ciutat.
També seria motiu d'orgull gironí que finalment la Unesco reconegués com a Patrimoni de la Humanitat algun monument o conjunt urbà, ja fos la catedral o el Call, però em temo que això trigarà molt a arribar, si és que mai arriba. Ja fa un cert temps es va crear una comissió que havia de treballar el tema, però no sé si s'ha avançat gaire. Fa un parell d'anys, l'alcaldessa de la ciutat agermanada d'Albi va explicar de quina manera van aconseguir que la Unesco aprovés la seva proposta, però tot i que hi ha hagut contactes en àmbit tècnic, em temo que en aquests moments tot està encallat. Per una banda, l'organisme europeu que concedeix aquestes declaracions ha decidit desviar la mirada cap a Amèrica Llatina per una qüestió de reequilibri respecte d'Europa i, per altra, la situació política a casa nostra tampoc deu ajudar-hi. Sempre ens quedarà, però, el Girona FC i els germans Roca!
