En les darreres setmanes he seguit molt directament la campanya electoral italiana. Primer perquè m´interessa la política i els processos on la gent es pronuncia lliurement. L´evolució del pensament i les preocupacions de la gent. També perquè Itàlia és un país que sempre m´ha estat proper i agradable. I que he anat recorrent, el darrer cop a Bolonya, després d´una parada tècnica a Torí per veure en directe, amb nebots inclosos, la desfeta absoluta del Barça fa un any davant la Juventus. Qui no ens diu que la propera visita del Barça a l´Estadi Olímpic de Roma es converteixi en una bona oportunitat?
I és que Roma, com es canta a la quina, és per a mi «la niña bonita». Per qüestions de feina, per molt de temps, hi anava com a mínim tres cops a l´any. No vaig deixar mai d´aprofitar ni un sol moment del meu temps lliure per dedicar-me a passejar-hi, sense direcció fixa molts cops, badant, gaudint de la ciutat eterna. He escrit sovint articles sobre Itàlia o els italians. Sobre la seva cuina, com la polèmica sobre els ingredients de la carbonara o les meves negociacions amb la cúria vaticana per llogar un balcó des d´on retransmetre el cerimonial de la mort de Joan Pau II. Quan encara aquest era viu! Tot un símbol del seu sentit de continuïtat i de ser molt pràctics alhora. O quan a l´hotel on em varen reservar, el Raphäel, hi vivia entre setmana el polític milanès i líder socialista Bettino Craxi, ?ns i tot en els seus temps de president del consiglio, el govern italià. I ens va acabar rebent mercès a l´atreviment poca-solta d´un company de TVE, fent-se passar per amic de Felipe González.
A les meves reunions a la RAI (Radiotelevisió Italiana) sempre aconseguies un consell original sobre què fer a Roma. Et feien una gestió per poder visitar un racó tancat al públic: el corresponsal de TVE Angel Gómez Fuentes em portava pel Vaticà per fer un ristretto al cafè que sovintejaven els cardenals. Altres cops et descobrien un restaurant fora dels circuits turístics. O, si era cap de setmana, a casa seva per provar la pasta asciutta familiar després de fer un volt per les rodalies, als castelli romani. Hi compraven a granel el vi blanc jove o la porquetta, el garrí rostit, equivalent als nostres pollastres a l´ast dominicals.
A la campanya electoral de 1994 era a Roma. La nit electoral la vaig seguir al plató de la RAI on s´anaven donaven els resultats. S´estrenava una nova llei electoral que va fer l´escrutini etern. Va guanyar Berlusconi, el magnat televisiu que entrava de bell nou a la política amb Forza Itàlia. La RAI feia durant la campanya una entrevista dia sí, dia també, al més important dels periodistes italians, Indro Montanelli. Tres dies abans de les eleccions em convidaren a estar present al mos previ a l´entrevista. Montanelli fou molt crític amb Berlusconi, malgrat la proximitat que havien tingut. Acabava de deixar la direcció d´Il Giornale, propietat del magnat milanès. Em va impressionar aquella breu coneixença, l´autoritat que transmetia als companys italians de la RAI. Aquest estiu vaig rellegir el llibre Cuentas conmigo mismo, dietaris publicats uns anys després de la seva mort. Extraordinaris i recomanables.
En aquella trobada a la RAI és on vaig sentir per primera vegada el nom de Beppe Grillo, el còmic que ha guanyat les darreres eleccions italianes essent el líder del Moviment 5 Estrelles. Un partit de tarannà populista, radical enemic de la classe política, i ho fa fet sense presentar-se directament a cap escó. Montanelli temia (exageradament) que, amb l´arribada al poder de Berlusconi, ell fos vetat tant a la RAI com a la privada Mediaset. Igual que li va passar a Beppe Grillo un dissabte al vespre de la tardor de 1986. L´humorista actuava al popular programa de varietats en directe Fantástico. Màxima audiència. Era la dècada del pentapartito, la coalició de govern entre la Democràcia Cristiana, el Partit Socialista i tres petits partits centristes dedicats a barrar el pas al poder al poderós Partit Comunista. La manca d´alternança va dur a la màxima corrupció.
Beppo Grillo va explicar un acudit sobre Bettino Craxi, llavors cap de govern. El ministre Martelli, de viatge a la Xina, li explicava per telèfon el que havia vist al país: «Bettino, aquí són més de cent milions i tots són socialistes!»
- Doncs si tots són socialistes, a qui roben? -contestava Craxi.
Després d´això, el nou home fort de la política italiana mai més va tornar a sortir a la televisió.
