Quan tot semblava encarrilat perquè l´Ajuntament de Girona aprovés finalment un pla especial per a la Devesa, l´alcaldessa, Marta Madrenas, ha decidit aturar el projecte al·legant que s´ha de rebaixar la tensió i cercar un ampli consens social. És a dir, que aquest tema tornarà quedar al calaix almenys fins que passin les properes eleccions municipals de l´any vinent i llavors ja es veurà. El regidor de Paisatge i Hàbitat Urbà, Narcís Sastre, ho ha definit com un «parèntesi pel consens» però em temo que aquest parèntesi s´allargui o s´eternitzi tot cercant la utopia de la unanimitat.

La polèmica sobre la Devesa i el seu futur bàsicament s´ha manifestat al voltant de dues qüestions: les posicions defensores d´una preservació extrema o les que propugnen una utilitat pràctica combinant la protecció del parc amb la utilització de determinats espais per a activitats puntuals. En aquest sentit, l´ús d´aquest espai per ubicar-hi les atraccions durant les Fires de la ciutat n´és un bon exemple. El criteri d´allunyar-les de la Devesa probablement està basat en una bona i saludable intenció però en realitat ningú es mulla defensant una alternativa a aquest emplaçament. És raonable que l´alcaldessa digui que el seu desig i el de molta gent és que a la Devesa hi passin cosses i que la ciutadania se la faci seva per a gaudi i no només per a la contemplació mística, però per fer realitat aquest anhel cal la valentia política de formular una proposta concreta i després negociar els suports per aprovar-la.

I mentre s´espera aquest consens impossible, ja està bé que es vagin fent actuacions de millora com ara la reforma i canvi d´usos del camp Félix Farró, destinant-lo a zona de pícnic. Però encara deu ser més urgent destinar una generosa partida pressupostària per facilitar el reg de la massa arbòria, posant en funcionament alguns dels pous inutilitzats i assegurant la conservació dels plàtans, podant i/o tallant de soca-rel quan convingui en funció dels criteris tècnics dels professionals. Ja fa una pila d´anys el periodista Narcís-Jordi Aragó, després d´haver escrit «La Devesa, paradís perdut», crònica indispensable per entendre la història i les esperances del parc, també remarcava els aspectes positius afirmant que «la Devesa disposa dels elements necessaris per convertir-se en el paradigma del parc urbà modern: lliure i obert a l´infinit, múltiple i divers, propici a l´aventura i fàcil per a la convivència, amb oportunitats de contemplació i d´acció».

En un llunyà mes de juny de 1976, just a l´inici de la transició, els Col·legis Professionals de Girona varen lliurar a l´alcalde Ignasi de Ribot i de Balle un elaborat dossier sobre la Devesa que no només donava complida resposta a les afirmacions que s´havien fet fins aquell moment en el sentit que les solucions ofertes per salvar el parc eren «pobres i de mal complir» sinó que incorporava mesures concretes i propostes operatives. L´Ajuntament va acceptar el repte i va decidir crear una comissió per a l´estudi i el seguiment, però de fet va ser a la tardor d´aquell mateix any que l´Assemblea Democràtica d´Artistes de Girona va llençar la campanya «Salvem la Devesa!» amb un notable ressò ciutadà i una efectivitat més directa que l´oficialitat de la comissió creada des del poder municipal.

Dir que es vol trobar un «consens unànime davant d´un projecte que ha de ser un repte il·lusionant», com va afirmar l´alcaldessa, queda molt bé però és un desig impossible, perquè és evident que la unanimitat no existirà mai en la qüestió de la Devesa gironina. Segurament el més fàcil és deixar aquest tema al calaix, però no crec que sigui això el que es mereix la ciutat dels quatre rius (i una séquia).