Els vells ja no llegeixen novel·les d'amor, sinó les esqueles dels diaris, per comprovar que encara no hi surten.

Encara queden vells fidels al costum de llegir, i no només les novetats que han arribat a la farmàcia, també es preocupen d'altres coses que passen al món.

Tanmateix, podem situar les novel·les d'amor a l'apartat de ciència-ficció?

En algun sentit sí, perquè la mateixa idea de les relacions amoroses ha canviat molt. La gent té com por de confessar obertament que està enamorada. Cada cop hi ha menys gent que ho diu. La humanitat busca en la literatura aquesta escletxa romàntica. I no hi ha novel·la que no tingui una petita dosi d'amor, o seria totalment asèptica.

El protagonista de «Nombre de torero» s'agafa la justícia per la seva mà contra el racisme. És una bona solució?

A vegades no queda més que això. Amb els nazis i amb els feixistes, ni es dialoga ni es discuteix, se'ls respon. De manera radical i, si és necessari, violenta. Ho sé per experiència pròpia. Jo no soc partidari de posar l'altra galta, això és una sobirana gilipollada. Si poses l'altra galta, li crearàs l'hàbit de fotre't d'hòsties fins que se'n cansi.

Com es veu des d'Amèrica el tracte d'Europa als immigrants?

Li podria dir que amb preocupació, el problema és que aquest nou odi que s'ha instal·lat a la societat, l'odi als pobres o aporofòbia, és també als països americans, amb enorme virulència.

També allà?

I no només recolzat per les dretes ferotges, que creen en l'aporofòbia i la xenofòbia una amenaça inexistent, per mantenir-se al poder. A Xile va arribar un moviment migratori d'un dels països més pobres, que és Haití. I és clar, són pobres i són negres, i això va desfermar una onada histèrica de xenofòbia i racisme, jo mai vaig pensar que Xile arribaria alguna vegada a això. Al final va passar a ser un odi al pobre, ja no t'odio perquè ets diferent ni perquè ets negre, t'odio perquè ets pobre. Perquè m'estàs recordant que la pobresa és una possibilitat.

Curiós, en un país tan catòlic.

Les religions van néixer com una faula molt maca, i es van transformar en l'excusa del poder per justificar tota classe de canallades. Ja ho veurà, amb el tema català.

No m'espanti, Sepúlveda.

No em sorprendria que sortís un cardenal espanyol dient que els catalans han caigut en la possessió satànica (riu). I s'ho empassarà tothom, al cap i a la fi, els jutges han entrat en un deliri que ja parlen de «presumpció de violència».

Per què Xile va ser capaç de passar comptes amb la dictadura i Espanya no?

La pressió de la gent, a Xile, va doblegar la mà als governs postdictadura, que no tenien ni la menor intenció de solucionar els gravíssims problemes de les víctimes. Però tenim encara 3.000 desapareguts, i cap govern ha sigut capaç de collar els militars perquè diguin on són.