Les fake news estan de moda però no són només una moda», adverteix el periodista i guionista Marc Amorós, que aborda aquest fenomen en el seu llibre Fake News. La verdad de las noticia falsas (Plataforma Actual), on proposa una espècie de «manual» per construir lectors i periodistes crítics.
En una entrevista , Amorós defineix les fake news com «informacions falses dissenyades per fer-se passar per notícies amb l'objectiu de difondre un engany o una desinformació deliberada», tot això amagant uns interessos polítics o econòmics.
Si bé el terme ha estat popularitzat en els últims mesos pel president Donald Trump i ha estat elegit paraula de l'any 2017 pels diccionaris Oxford i Collins, les mentides mediàtiques no són un invent de la nostra era, sinó que «existeixen des que tenim ús de la paraula i ens relacionem entre nosaltres», explica Amorós.
El periodista fa un repàs històric del fenomen, remuntant-se fins al conflicte cubanoespanyol de 1898, quan el magnat de la informació William Randolph Hearst va culpar Espanya de l'explosió del cuirassat nord-americà Maine al port de l'Havana, gènesi aquell mateix estiu de la guerra entre Espanya i Estats Units que va portar a la pèrdua de la colònia.
La diferència essencial entre el passat i el present és, segons Amorós, la irrupció de les xarxes socials, que permeten propagar i replicar sense fi i en molt poc temps un contingut que abans només arribava al barri o a l'escala de veïns.
L'autor explica que «abans, aquesta informació falsa circulava de manera molt compartimentada, dins d'un nucli de gent molt controlat, però ara, amb les xarxes socials, es magnifica aquesta comunitat i les fake news tenen un abast incontrolable». L'impacte és essencial en aquest sentit: les notícies falses ens emocionen o ens indignen i per això ens provoquen una «necessitat irrefrenable» de compartir-les ràpidament.
«Una bona notícia falsa és la que reforça els nostres prejudicis i opinions», diu Amorós, i destaca el perill de la polarització i les anomenades «bombolles d'opinió», que les xarxes fomenten i afavoreixen: «Ens envoltem de gent que pensa com nosaltres perquè en el fons no volem canviar d'opinió», subratlla.
Al nou llibre del periodista ningú se salva de la crida a la responsabilitat, començant pels poders polítics, que «sempre han tingut voluntat de controlar el missatge que es difon» i que, actualment, han estès la propaganda fora de les seves pròpies fronteres. Amorós es pregunta on ha estat el periodisme durant aquests anys i connecta la pèrdua de rigor amb la crisi estructural que s'ha deslligat en la professió després de l'entrada en l'era digital. Entre els mals del periodisme, es compten, segons l'autor, l'escassetat de mitjans, la immediatesa, la competència ferotge i la dictadura del clic.
«Abans, els mitjans eren els principals emissors d'informació, però ara pateixen un canvi de paradigma perquè, amb les xarxes socials, qualsevol pot ser un mitjà de comunicació pel seu compte», explica l'autor.
Periodisme ciutadà
Preguntat per l'anomenta «periodisme ciutadà», que ha resultat tan rellevant en ocasions, com les Primaveres Àrabs, però tan perjudicial en altres, Amorós reconeix que «està molt bé si l'entenem com una eina per donar veu a persones que normalment no entren al circuit informatiu», però adverteix que «la intenció de qui comparteix informació no sempre és bona».
Malgrat tot, el periodista llança també una mica de llum sobre el futur de les fake news i advoca per «recuperar l'essència del periodisme romàntic, tradicional, el que intenta construir un relat equànime del que passa, més enllà de les declaracions».
Per aconseguir «un periodisme independent de veritat», conclou, «hauríem de fer pedagogia a la societat: si nosaltres no paguem per la informació, ho farà un banc, una administració o una marca comercial».
