05 de abril de 2018
05.04.2018
Maria Bohigas. Editora

«La Víctor feia pam i pipa a les barbes del censor franquista»

07.04.2018 | 00:10
«La Víctor feia pam i pipa a les barbes del censor franquista»

Club Editor, dirigit per Maria Bohigas, reivindica Víctor Català. O Caterina Albert. Ha tret a la venda el primer dels quatre volums dels seus contes i avui (19.30h) el presenten a la Sala La Planeta, amb un gran recital en què se'n llegiran alguns fragments

Club Editor, dirigit per Maria Bohigas, reivindica Víctor Català. O Caterina Albert. Ha tret a la venda el primer dels quatre volums dels seus contes i avui (19.30h) el presenten a la Sala La Planeta, amb un gran recital en què se'n llegiran alguns fragments


Víctor Català/Caterina Albert: un transsexual avant la lettre?

(Riallada) Si vostè vol. D'alguna manera ja és això, perquè en l'inici el pseudònim era per protegir-se de l'escàndol que va suscitar descobrir que «La infanticida» l'havia escrit una dona, però ben ràpidament el pseudònim va ser transparent, tothom sabia que Víctor Català era una dona.

No va ser mai un secret?

Fins i tot en les cartes que s'escrivia amb Maragall o Oller, es designa a si mateixa, en masculí, com a Víctor Català. O sigui, no era una dona que s'amagués darrere una careta masculina, és que directament diu: «Ah sí? Cal ser un home? Doncs seré un home». I fins al final.

Amb un parell, mai millor dit.

A vegades es dirigeix a «la damisel·la» referint-se als noucentistes, que són els homes que la van criticar.

Ja que parla de «La infanticida». Quina cosa més bèstia, i escrita per una noieta al segle XIX!

És una meravella. És el seu primer conte, i la falç sempre hi és present. Doncs bé, al seu darrer conte, amb més de 80 anys, una noia s'obre el ventre amb una falç perquè ha quedat embarassada.

Sempre aquests temes.

Si fos només això, seria gore i no tindria interès. El que és molt guapo en ella és que abans explica l'enamorament d'una noia de pagès criada entre homes absolutament rústecs i carcamals. El dia que li posen al davant un xicot refinat que fa bona olor, descobreix la delicadesa. Et porta al bassal de sang passant per la delicadesa. Si parla obsessivament de les terribles penes d'una noia jove que s'ha enamorat de qui no toca, és perquè és la societat a la qual pertany.

Una societat ja superada?

Quan veus els successos de violència domèstica d'avui dia, t'adones que no n'estem gaire lluny.

Per què és tan poc llegida? O llegit.

He, he. Perquè fins no fa gaire, si volies llegir alguna cosa de Víctor Català més enllà de Solitud o Drames Rurals, havies d'explorar en llibreries de vell, havies de ser un gos perdiguer. Una situació, per cert, molt habitual en la literatura en català, fins i tot en autors de molta anomenada.

M'estic fixant que l'anomena sempre Víctor Català.

L'artista es diu Víctor Català, i al mateix temps és una dona. Igual que a França parlem de la George Sand. Al capdavall, forma part de la identitat d'aquella artista.

Hauria pogut fer el que va fer si no hagués sigut de família benestant?

Crec que ho hauria fet igualment, però d'una altra manera. Estic segura que se n'hauria sortit. Hi ha persones que, neixin on neixin, tenen un gran sentit de la llibertat interior. En un artista, això vol dir parlar del que tu creus i de la manera que tu creus.

Vostè l'ha comparat a Virginia Woolf. Vol dir que no es passa?

Gens. És evident que la Woolf i la Víctor són distintes. Ara bé, totes dues tenen un projecte artístic personal molt definit que defensen amb les ungles. I sobretot, aquest projecte artístic, tot i tenir forma de narrativa, és una reflexió, són pensadores que creen ficció. En això no són casos aïllats, a vegades tinc la sensació que la veritable filosofia és la literatura. A través dels seus contes la Víctor reflexiona sobre què són la llibertat i l'opressió, quines formes prenen.

On ha anat a parar aquesta llibertat de l'artista? Avui, a la dreta, s'hi suma un progressisme que vol prohibir Lolita.

Està clar que no és innocu llegir Lolita, tota novel·la vehicula una ideologia. La relació tradicional de la dreta amb l'artista, és de prohibir-lo. La franja bel·licosa de l'esquerra no pretén privar de llibertat l'artista, però és doctrinària, al final crea cacera de bruixes i tota cacera de bruixes és un desastre. Em pot arribar a preocupar que el feminisme adopti formes de repressió.

La va ajudar la seva imatge de dona inofensiva, per escriure el que volia?

El tribut més elevat que va haver de pagar la Caterina Albert -aquí sí que és Caterina Albert- no és el pseudònim. És aquesta llegenda de «jo soc una aficionada, ho faig per passar l'estona...», una neutralització de si mateixa que va haver de fer. Però llegint els seus prefacis, t'adones que hi ha una obstinació i un concepte de la seva funció d'artista, diria quasi que implacable.

Avui l'acusarien de rebel i sediciosa?

Sense cap dubte. O potser li passaria el que li va passar: que l'acusador no s'adonaria del que diu el text. Perquè són bèsties, però són rucs. L'any 50 va publicar un relat amb un gos que es deia Lenin, que era un cant a la llibertat sense normes. Feia pam i pipa a les barbes del censor franquista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema