Com el comte Arnau, vostè ha sigut condemnat a vagar tota l'eternitat... però a dalt d'un escenari?
Mmm... m'agradaria que no. Fa un temps pensava que seria maco morir a dalt de l'escenari, ara penso que potser seria una mica burro si morís a dalt d'un escenari. Evidentment l'escenari té aquella coseta que t'estira, però espero no morir-hi.
Existeixen els esperits?
Em fa dubtar. Hi ha alguna cosa, potser, però no sé si dir-ne esperits.
I d'ànimes en pena, n'hi ha?
D'aquestes n'hi ha fins i tot massa, a vegades.
S'ha enamorat mai d'una monja?
Home, tenen alguna cosa. Fins als set anys vaig anar a un col·legi de monges i de petit me n'havien agradat algunes, recordo l' hermana Asunción, l' hermana Consuelo... L'hàbit és sempre una temptació.
Avui les reines es barallen per una foto. La noblesa ja no és el que era?
No, s'ha diluït una mica, la quantitat d'informació que tenim avui, l'ha diuït. Excepte potser la monarquia anglesa, que té molta història a sobre.
Li hauria agradat néixer noble?
No m'hauria agradat. El comte Arnau és un noble una mica salvatge. Bé, potser en aquells temps ho eren tots, però l'Arnau procurava aprofitar tots els avantatges que tenia el seu títol. Un noble una mica puta, vaja.
El vaig veure a TV, a «El Crack». És sa, riure's d'un mateix?
És sa i és divertit. Et dona una altra perspectiva de tu mateix. Per exemple, explicar coses que a un mateix li han passat i fer-ho amb humor, és una cosa recomanable.
Ja que es posa en la pell d'un noble català, quina solució té per a Catalunya?
És difícil. Si pogués actuar amb la seguretat i contundència que actua el comte Arnau durant tota la seva vida, la solució seria ràpida, però potser no seria la que interessa a tothom. Seria una mica... contundent. Però seria la millor solució, perquè l'altre bàndol és tan irreverent i tan irresponsable i tan de tot, que només serviria la contundència del comte Arnau. Però potser no és el moment d'aplicar-la, potser val més la persistència i tossuderia que tenim de moment.
El comte Arnau era violent, és cert. També és violència, xiular un himne?
En absolut, és una expressió de llibertat. Com xiular una cançó que no t'agrada.
L'han xiulat mai, a l'escenari?
Ara que ho diu, no. Ja s'ha abolit allò del pataleig, i crec que hi hauria de ser. Ara, potser de manera inconscient, te l'apliques tu mateix, potser a conseqüència de la nostra educació catòlica, que implica la penitència. Potser no et cal que el públic et xiuli. Algunes vegades m'he xiulat a mi mateix, i potser és més dur això que no pas que et xiulin, perquè ets tu qui reconeix no haver estat a l'altura.
