Jordi Batista tenia família i bona feina. Ho va perdre tot per l'alcohol. Quan estava al fons del pou, va ingressar voluntàriament en un centre de desintoxicació i n'ha sortit deu mesos després, totalment rehabilitat. Vol explicar la seva història. Ho necessita

Ha sigut alcohòlic o ho és?

El que és addicte, ho és per la vida. Ho portaré sempre a dins, per tant haig de ser conscient dels riscos que comporta.

Normalment la gent se n'avergonyeix. Per què vostè ho fa públic?

Jo no me n'avergonyeixo perquè en vuit mesos de treball a Can Prat, una residència de Porqueres, he recuperat el que havia perdut. Vull fer-ho públic perquè hi ha molta desinformació, segur que hi ha famílies que estan patint per temes d'addicció. Si veuen que algú a 57 anys ha fet el pas d'ingressar en un centre, s'adonaran que ho pot fer qualsevol, més encara algú més jove.

Va estar vuit mesos ingressat voluntàriament. Quasi com tornar a fer la mili.

Vuit mesos i una setmana. Però comparat amb els 20-30 anys que em quedin de vida, vuit mesos no són res. I em suposaran viure plenament aquests 20-30 anys.

Què el va decidir a fer el pas?

Quan comences a consumir alcohol, entres en una espiral i vas cada vegada a pitjor. Pel camí ho vas perdent tot: amics, feina, fills... Si vols fer net, has d'ingressar.

Ho havia perdut tot?

Hi va haver un notable distanciament amb fills, família i amics. En l'àmbit professional ho vaig perdre tot. Quan beus, no ets capaç de gestionar res. Res. Ets incapaç de canviar res. I per tant, ho perds tot.

Ha de ser dur anar perdent els fills.

Per mi va ser determinant. Però quan li vaig donar valor va ser ja ingressat, quan vaig deixar de consumir. Em vaig adonar que feia molt que a penes tenia contacte amb el meu fill de 15 anys, i que a la filla, de 30, li vaig causar problemes econòmics en involucrar-la en la meva empresa, quan jo ja no era capaç de gestionar-la. És allà, quan ja estàs als teus cabals, que veus el mal que has arribat a fer. Sobretot als fills. Hi penso avui i encara em fa mal. En Jan, amb 15 anys, necessitava un pare i no l'ha tingut. Sé que ha patit. I encara sort de la seva mare.

L'han perdonat?

Sí. Sincerament. I per a mi és important. La lluita que vaig tenir, no era per sortir amb l'alta, sinó per ells. I ara, veient l'esforç i els canvis que he fet, s'han bolcat amb mi. Se m'han entregat totalment.

I a sobre, ha trobat feina només de sortir. Amb 57 anys. Això és tenir sort.

Més que sort, és que abans de caure en l'addicció, la gent em coneixia, i jo coneixia molta gent. A cap i a la fi, l'alcoholisme és una malaltia, i la gent ha vist l'esforç que he fet per sortir-ne. Fa només un mes, no pensaria estar avui així.

Va ser dura l'estada al centre?

Bé, jo venia d'un entorn social, em feia amb advocats, empresaris, etc. Allà vaig trobar un món desconegut, gent que havia estat a la presó, d'altra que vivia al carrer, etc. Sí que va ser dur, però de cada una de les persones que hi havia allà vaig aprendre. Va ser tan dur que el tercer mes volia marxar, però la Jorgina, la meva filla, va dir que si abandonava, no voldria saber res més de mi. Això em va fer reaccionar, jo no la volia perdre. I vaig tirar fins al final.

I aquí està, a la seva nova vida.

I sap què? Abans la gent travessava el carrer per evitar-me, jo ho notava. Ara el travessen per saludar-me i felicitar-me.