Fa pocs dies llegia a la premsa econòmica la fi de la regulació que establia com obligatòries les darreres prestacions del que es va anomenar servei universal telefònic. Fa dècades, la llavors Compañía Telefónica Nacional de España, llavors una empresa propietat del govern que actuava com a la majoria de països europeus en règim de monopoli, havia de fer arribar a tots els nuclis de població línia de telèfon. Pactava subvencions amb els ajuntaments, amb Diputacions, polígons industrials, etc., però el telèfon hi havia de ser per llunyà o petit que fos el poble, assumint el cost si calia.
Telefónica fou pionera del capitalisme popular que va fer accionista a gran part del país amb les famoses «matildes», successius llançaments d´accions per finançar la seva expansió.
Aquesta obligació que ara desapareix havia quedat limitada a mantenir una cabina per cada 1.500 habitants. Al diari llegíem a poc a poc la seva desaparició progressiva als municipis gironins. De fet, de mitjana, s´hi feien menys de dues trucades al dia i la meitat de les cabines acabaven el dia sense cap usuari.
Però la cabina en el nostre imaginari popular és, a més d´aquest artefacte urbà que quan no hi havia mòbils ens treia d´una urgència per seguir connectat al món («hi ha algun encàrrec?») o d´anar als locutoris que tenia la companyia a tots els pobles i ciutats, un entranyable i terrorífic record audiovisual.
El 13 de desembre de 1972 la primera cadena de Televisió Espanyola, també monopoli, emetia un telefilm d´Antonio Mercero, protagonitzat per José Luis López Vázquez amb guió del mateix Mercero i l´oscaritzat i llavors joveníssim José Luis Garci. La web de RTVE dona accés gratuït permanent a La cabina. Per tant, qui no l´ha vist pot fer-ho fàcilment però a continuació refresco el contingut.
Un senyor (López Vázquez) després de fer una trucada en una cabina telefònica de les antigues, un cubicle, no pot obrir la porta malgrat els seus esforços. La situació és clarament surrealista, amb actituds de tota mena entre els vianants, arribada dels bombers, etc.
Tot acaba, mentre pateix una gran angoixa claustrofòbica, amb la retirada de la cabina per una grua, essent conduït en un camió a un destí dantesc i desesperant: un magatzem rodejat de cabines amb cadàvers momificats d´usuaris.
Ahir al matí llegia un diàleg a El Mundo entre Chema Alonso -el famós hacker de Telefónica, que va en patinet pels passadissos de la multinacional, màxim responsable dels negocis digitals- i el director de cinema José Luis Garci, un home tan de la vella escola que no té mòbil i escriu a màquina. Garci explicava la seva experiència com a guionista de La cabina i com durant molts anys hi havia gent que quan trucava des d´una cabina, deixava un peu a fora per evitar que es tanqués la porta. Alfonso li explicava que allò fou causa, per ell, de tota mena de terrors infantils.
La Cabina fou un gran èxit internacional, fins al punt que és l´única producció espanyola guanyadora d´un Emmy, que atorga l´acadèmia de la televisió americana.
El fet trist és que poc després de llegir aquest article es coneixia la mort d´Antonio Mercero, ahir al matí. Mercero és un dels grans noms audiovisuals que tenim. Pioner de la televisió i exitós director de cinema. Que jo recordi, l´única persona a qui tant l´acadèmia del cinema com la de la televisió (de la qual fou president) li van donar el premi especial a la seva trajectòria.
En el món de la televisió, la seva petja és colossal. Director en els anys setanta de Crónicas de un pueblo, als vuitanta de Verano azul que va traumatitzar tota una generació infantil per la mort del pescador Chanquete, protagonitzat per Antonio Ferrandis.
Després, ja als noranta, amb l´arribada de la televisió privada dirigí durant cinc temporades Farmacia de guardia, assolint records d´audiència per una sèrie.
Vaig tenir la sort de conèixer Mercero perquè vaig estar treballant a TVE amb molts dels que havien estat alguns dels seus més estrets col·laboradors. No es repenjava en el passat. Si li preguntaves perquè va «matar» Chanquete, et contestava que, essent una sèrie iniciàtica, els protagonistes havien de saber què era la mort. I si especulaves respecte a si La cabina tenia una doble lectura política o religiosa (per a alguns l´helicòpter que apareixia sobrevolant la cabina era l´Esperit Sant), t´explicava que ell volia fer ciència ficció i terror i punt.
Ja malalt d´Alzheimer, alguns dels seus amics l´acompanyaven a fer un cafè al bar cada dilluns. Un dels darrers cops que això fou possible, Mercero els va dir entre somriures: «no sé qui sou però sé que us estimo».
