Toni Beltran, metge de l'ABS de Sant Feliu de Guíxols, publica «Ensenya'm la llengua», on recupera expressions catalanes tradicionals de l'àmbit mèdic que s'estan perdent

Doctor, tenim el català malalt?

Un tipus de català, el que es parlava popularment fa 25-30 anys, efectivament està malalt. Aquest és el motiu del llibre, els avis parlaven d'una manera i els nets desconeixen bona part de les paraules que feien servir els avis quan anaven al metge.

Què li recepta?

La recepta és insistir a fer servir aquestes paraules. Potser no totes, però n'hi ha moltes que es poden recuperar, com es va recuperar bústia, vorera o gespa, quan en dèiem busson, assera i césped. Per què no podem recuperar «cor agre», per exemple. O «rogall». O «estrebada». Per als nets que li deia, una estrebada és un tirón, el cor agre és acidesa i el rogall... no saben què és.

Això no seria més cosa de lingüistes que d'un metge?

Me'n vaig adonar d'aquesta realitat. Em va semblar una cosa molt curiosa, i anava apuntant en una llibreta les paraules que sentia. A més de metge de l'ABS, ho soc d'una residència d'avis.

Allà sí que devia aprendre.

He, he, sí, allà he après moltes d'aquestes paraules i expressions. La idea d'apuntar-ho era fer unes xerrades, el llibre va sorgir més tard, quan vaig veure que hi havia un problema. Abans es transmetien oralment, fins i tot per part de persones analfabetes, el problema és que ara els avis ja no viuen a la mateixa casa que els nets.

La meva àvia, analfabeta, tenia cor agre, cap-rodo, etc.

És que una de les peculiaritats del català és la gran riquesa de frases fetes que té.

Referents a la salut?

Sí, n'hi ha moltes. Per exemple, a una persona que li preguntes com es troba, que respongui «mitja figa, mig raïm». En castellà seria « ni fu, ni fa», però és molt més maco en català. O «estic fet un envà de canyes», per indicar fragilitat...

El meu fill petit tenia aquest dia amigdalitis. Abans això no existia.

És que l'amigdalitis tota la vida han sigut les angines. Hi ha tota una generació que han estat operats d'angines i de carnots. Ara ja no s'opera, això ha entrat en desús.

Igual que el famós atac de feridura, que ja ningú els pateix.

De l'atac de feridura ara en diem ictus, una llatinada. Abans això era molt ric, teníem la feridura, el cop de sang... Hi havia moltes expressions al voltant d'aquest fet. Teníem també la trencadura, que ha sigut substituïda per les hèrnies. Algunes encara les fem servir, sense adonar-nos-en.

A veure quant duren.

En una generació més, les morenes ja seran les almorranes. O vagi a saber com en direm. També hi ha les panses, ara la gent diu que té un herpes, o directament en castellà, «tinc una pupa». Pansa ja no es diu, igual que els penellons que sortien pel fred, o els voltadits, els ulls de poll, l'ull de vellut.

El famós ull de vellut! Feia temps que no ho escoltava.

És aquella taca moradenca que surt a sota l'ull quan t'hi dones un cop. Són paraules que la generació que té al voltant de 40 anys encara coneix, però estan en perill.

I com les podem salvar?

S'ha d'explicar a l'escola. Si quan a l'escola s'explica el cos humà, no s'acompanya de les expressions pròpies, es perdran, perquè ja no hi ha transmissió oral.