Trencar prejudicis, guarir cicatrius de la guerra i trencar diferències de gènere pot dependre, a vegades, d'una simple pilota. Al Líban, el programa FutbolNet, impulsat per la Fundació Barça, utilitza l'esport per fomentar la integració entre nens libanesos i refugiats sirians, en un país en el qual un de cada quatre habitants és un refugiat.

Sobre la gespa d'un camp de futbol sota les muntanyes de la Vall de la Beqaa, a l'est del Líban, Hiba, de 10 anys d'edat, es corda les botes i s'ajusta el vel abans de córrer cap a un grup que juga amb una pilota i en el quals resulta gairebé impossible diferenciar quins nens són libanesos i quins, com ella, refugiats sirians. Amb 25.000 libanesos i 60.000 refugiats, el municipi de Bar Elias és només un petit exemple de la situació que viu el Líban, un país de sis milions d'habitants, dels quals més d'1,6 milions són refugiats, la gran majoria d'ells -un milió- sirians.

Recolzat en un mur del lateral del camp, Aymal Al Hsaiky, de 38 anys, observa des de la distància la seva filla Hiba. Lluny queda aquell moment de fa set anys, quan els bombardejos els sotjaven i es va veure obligat a fugir amb la seva família de Síria. Avui, Hiba juga despreocupada amb les seves dues amigues libaneses, Leen i Nermeen. Amb una casa humil al costat de la instal·lació esportiva municipal, Aymal pot considerar-se gairebé un afortunat. Segons l'Agència de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), un 76% dels refugiats al Líban viu sota el llindar de la pobresa i, d'aquests, un 58% en situació d'extrema pobresa. «Els meus fills estan fora de l'atmosfera de la guerra. Arrossegaven molts problemes i avui han sortit de tot allò», explica Aymal, que ara és l'encarregat de cuidar el camp on 200 nens i nenes s'entrenen en grups, entre ells la seva filla i les seves amigues. Hiba, Leen i Nermeen formen part de FutbolNet, un projecte amb implicació de professors d'escoles de tot el Líban, que reben formació i coordinació de la fundació del club català, amb 1.200 nens participants; xifra que puja a 2.200 comptant que el programa s'aplica també amb refugiats d'Itàlia i Grècia.

Amb deu anys, Hiba amb prou feines recorda Síria. «Només recordo casa meva», diu amb un somriure tímid. «He après molt aquí. Ens respectem i ajudem tots. I puc marcar gols. A casa, no», explica. «A mi m'agrada jugar amb l'Hiba», apunta Leen, una de les seves amigues libaneses, que afirma sense cap dubte que «els libanesos són iguals que els sirians. No hi ha diferències entre nosaltres».

Però el dia a dia és una altra cosa. Molts nens libanesos arrosseguen prejudicis que els dificulten acceptar els refugiats. «Els libanesos no volien agafar-se de la mà amb els refugiats, perquè deien que tenien malalties i recollien escombraries», explica Laura Sentís, coordinadora de FutbolNet al Líban.

Als estigmes socials se'ls uneixen les conseqüències de la guerra. La majoria de menors sirians fa anys que no van a l'escola, fet que complica la seva adaptació a dinàmiques de grup. Fora de l'esport, són presa fàcil d'addicions, desocupació o nul·les perspectives de futur.

Per això, aquestes dues hores extres escolars adquireixen molta rellevància. Amb l'excusa de l'esport es busca transmetre valors als nens, que decideixen entre tots les regles del joc i no es prioritzen els resultats. «Després de diverses sessions, ens vam adonar que era tan fàcil com donar-los la pilota i que es posessin a jugar», apunta Sentís. La marca universal Barça és també una motivació extra.