Alpha Decay recupera una de les obres més personals de Peter Weiss (Nowawes, 1916 - Estocolm, 1982), Adiós a los padres , on l'escriptor, en un exorcisme del passat, relata la seva infància i adolescència, on descobrirà els llibres i la literatura com el seu verdader camí.

matías crowder

Viatge al passat que s'inicia amb la mort dels seus pares, que moren de manera gairebé simultània; la seva desaparició obre l'interrogant per a un Weiss encara jove sobre dues persones cabdals en la seva vida. La tristesa que li envaeix llavors no és tant per la marxa dels seus progenitors, als quals, assegura, amb prou feines va conèixer, sinó per totes les ocasions perdudes de la seva infància i la seva joventut que ara, en la distància, s'esfumen de la memòria. La certesa del fracàs en l'intent de fundar una vida en comú, de formar una família, és la que reuneix els germans al voltant de les seves tombes.

Bona part de la vida de Peter Weiss va ser com una revenja. Nascut en el si d'una família jueva, passarà comptes amb l'Alemanya que el va veure néixer, però de la qual va fugir per exiliar-se a Suècia, perseguit pel feixisme i l'antisemitisme. Adiós a los padres és part d'aquella tàcita revenja, on relata la seva infància i adolescència en un ambient opressiu que no va acabar de comprendre mai la seva passió literària. Una manera de descompondre i estendre les parts del seu passat davant d'ell. Estudi de la seva vida en el qual retratarà, com un Marcel Prost alemany, el temps perdut en un col·legi autoritari, germen del règim que creixia en la foscor i acabaria en l'holocaust.

És en la descripció d'aquells anys on relata els càstigs corporals dels seus professors, el repetir curs atabalat per estudis que no li interessaven gens ni mica, les primeres i doloroses ereccions, el jugar nu amb les seves germanastres en el desconeixement total del sexe. Però també el descobriment de la lectura com un secret compartit dels grans autors amb aquell nen a punt de deixar enrere la infància.

«En els llibres se m'obria la vida que l'escola ocultava. Una realitat diferent de la que els meus pares i mestres volien imposar-me. Les seves veus exigien la meva participació, que m'obrís i pensés en mi mateix», assegura l'escriptor alemany. «Furgava a la biblioteca familiar... tenia prohibida la lectura d'aquells llibres, així que havia de treure'ls d'amagat i dissimular els buits que deixaven amb cura, llegia sota la manta, a la llum d'una llanterna, o en el vàter, o sota el camuflatge dels textos del col·legi».

Així, d'amagat, una part de la pressió interior d'aquell món de la seva infància s'exorcitzava. No escollia les seves lectures, sinó que es limitava a deixar-se portar. La lectura suposava la maduració d'aquell caminar a les palpentes en el seu racó fosc de la golfa. Després, més tard, comprendria que tota la seva vida, i la de la resta de la gent, consistia a caminar a les palpentes en un món sense llum. Una germana mor atropellada per un cotxe al carrer. És el començament de la dissolució d'una família que, a partir d'aquell decés, ja no se senten més que supervivents.

El 1970, quan Weiss és ja un dels homes de lletres més brillants de la post-guerra i el dramaturg alemany més influent de tot el segle XX, l'escriptor torna a l'alemany, llengua que havia pràcticament abandonat, per explicar, de manera lírica i fluvial, en gairebé un sol paràgraf sense interrupcions, com un monòleg interior, la història de la seva infància i joventut. Deixant així, en la literatura, l'adeu als seus pares que no els va poder donar en vida.