El metro parisenc sembla un enorme formiguer on les persones van i venen com si compartissin certa similitud a la programació natural de les formigues. Per moments amb prou feines cap una agulla als vagons, per desinflar-se tot seguit al corredor de parades dels seus laberíntics túnels. És entre aquesta massa grisa i anodina on una dona d'abric groc crida l'atenció de Martine.

Puja a l'estació de Châtelet i, si no fos perquè ha mort al Marroc, juraria que és la seva pròpia mare. Així que deixa passar la seva parada i la segueix confusa per l'estranya trobada fins als afores de París. No l'increpa pel carrer, sinó que repeteix el recorregut, esperant la seva trobada. A la cinquena setmana per fi torna a veure l'abric groc. És que el seu fantasma ronda el metro parisenc? O és que el seu passat, personificat en aquella estranya dona, torna a buscar-la?

És en el transcurs d'aquesta persecució detectivesca on la protagonista comença a lligar caps respecte la seva infància. El seu pare, empresari que solia viatjar a l'exterior contínuament, la seva mare, actriu sense èxit que volia convertir-se en una estrella, d'allà el nom de «Joyita», aviat es veuen entremesclats amb insòlits personatges. L'empleat dels serveis secrets que passa la nit escoltant ràdios dels confins remots del món, la família que li dona feina com a cangur, la nena que cuida que sembla voler escapar d'aquella llar asfixiant.

El dilema, sortit a la llum després de rebre el Premi Nobel de Literatura, sobre si Patrick Modiano escriu capítols del mateix llibre, sembla encara més palpable a Joyita. Una contínua invocació als fantasmes del passat, culte repetitiu que l'escriptor repassa en la seva prosa. En cadascuna de les novel·les de Patrick Modiano s'invoca a personatges quotidians, individus més o menys fantàstics que es van reunir alguna vegada a l'atzar en cafès i hotels i es van dissoldre aviat en el temps. El mateix passa a la vida de Martine i la seva mare, que ara creu perseguir pel metro. Per això mateix Modiano ha definit les seves novel·les com a fragments d'un únic llibre: «Hom està condemnat a escriure sempre el mateix. No pot canviar la seva veu ni la seva manera de caminar», deia en aquells temps en ser preguntat sobre la temàtica de la seva obra.

Modiano busca a ulls clucs en la foscor una felicitat perduda, com cerca Martine algun rastre del seu passat. Part d'una època en la qual ha estat feliç, i segueix la pista, que aviat es desfigura fins a esvair-se en el temps. L'atzar és l'amo capritxós en tot moment de la destinació dels seus personatges. El joc de la malenconia és el que escombra i absorbeix tots els gèneres que empra. El mateix enigma del començament de Joyita, aviat se submergeix en la pèrdua d'un passat que els personatges enyoren i la porta dels quals busquen a cegues en la foscor.

Els símils no són casuals. La mare de l'escriptor, una actriu d'origen belga, va ser una dona bolcada en la seva carrera i en la seva vida personal, fins al punt que va deixar als seus dos fills (Patrick Modiano i el seu germà Rudy, dos anys menor que ell i mort a causa d'una malaltia als 10 anys) pràcticament abandonats, a cura de successius amics més o menys estranys, de gent tan rara i misteriosa com la que pul·lula per les novel·les de l'escriptor.