evdokim perevalsky
Galeria d´Art Iturria, Cadaqués. Carrer Unió, 14 H Del 2 al 26 de setembre. Diari d´11 a 14 h i de 18 a 22 h.
Tot això de treballar en equip està molt bé (disposar d´un corpus laboral format per peces anònimes que poden ser substituïdes sense que se´n ressenti la productivitat del conjunt, és el somni de tot empresari), en especial, si hi ha tràfic d´idees o, dit a l´anglesa, tempestes capaces d´agitar cervells («brainstorming»). I encara més: tenir companys de viatge a dreta i esquerra et permet repartir quotes de responsabilitat i, quan s´esdevé el fracàs (hipòtesis plausible), diluir el feixuc i llefiscós pes de la culpa. Per entendre´ns: el dia que l´art contemporani va adoptar els procediments i les maneres (tics) empresarials també va assumir, sense voler-ho, una existència subsidiària: els artistes asseguts al voltant d´una gran taula (cavallets de fusta, fòrmica blanca, «documents» escampats en aparent desordre) interpreten el paper d´executius o d´integrants, per cert, d´un consell encarregat d´administrar tota mena d´intangibles amb menys futur que l´esperanto (res en contra dels idiomes de laboratori: cal pal·liar el permanent genocidi cultural que, en temps real, segueix portant-se a terme). Ras i curt: o ets «artista» o ets «emprenedor». Com tant bé va saber veure Elias Canetti, els depredadors treballen en grup (de la «mota» a la «massa»); l´autèntica dissidència, per contra, sol ser una experiència radicalment solitària. Deixeu-me tot sol amb l´amic que he anant fent de mi mateix, deia en Vinyoli.
Imaginem un terrissaire; un projeccionista de cinema; un vigilant nocturn (Faulkner a la garita dels bombers); un pintor d´icones (Andrei Rublev) o, portat a l´extrem, el vigilant d´un far... Ascetes involuntaris, tots ells, que actualitzen l´anhel agustinià d´entendre (copsar) allò plural en el més singular. Rere l´obra, el soliloqui: l´entotsolament és l´estat mental que prefigura la creació. No hauria d´estranyar-nos, en aquest sentit, l´atenció que Perevalsky dedica als nocturns marins interpel·lats per la llum tossuda d´algun far: com en el poema de Cernuda («Acodado al balcón miro insaciable el oleaje, / Oigo sus oscuras imprecaciones, / Contemplo sus blancas caricias; / Y erguido desde cuna vigilante / Soy en la noche un diamante que gira advirtiendo a los hombres»), fendir la foscor és l´objectiu que persegueix la pintura. D´aquí la seva naturalesa espectral: «El fantasma es un abogado en el tiempo —va escriure la gran María Zambrano a Algunos lugares de la pintura (1971)—, en el río del tiempo sucesivo que logra asomarse un instante a la superficie antes de que se lo trague la corriente, sólo un instante, pues no es el propio del fantasma durar, extenderse en el tiempo, pues ello le alteraría en su `ser´. [...] Si se queda es para pedir otra cosa [], la única cosa que puede salvarle: ser fijado en un instante perenne. Y así el medio —el arte— que mejor le ofrece al fantasma ese instante perenne es el de la pintura»...
Atrapar la llum intermitent d´un far i aturar el moviment del mar: les pintures de Perevalsky encarnen somnis d´eternitat que, en darrera instància, tenen el seu origen en la necessitat de mirar i de ser vist. Ho explica a la perfecció Cécile Micheron: «En la pintura, el origen de la obra y la obra misma son fantasmas: lo originario, irracional, inasible, entrañable, y el cuadro, cuerpo hecho de luz y sombra, de colores, pero apenas menos impalpable que su origen porque precisamente el cuadro es una voluntad del mirar y del ser mirado. El mirar es para la razón poética el modo más autentico de ser: los fantasmas, que la pintura acoge y que la vuelven ella misma fantasmal, quieren ver la realidad y sobre todo ser vistos en su asomarse, en su salida instantánea de la corriente del tiempo». La metàfora líquida poques vegades resulta més pertinent: la superfície dels quadres d´Evdokim Perevalsky només és l´escorça visible d´un univers insondable de profunditats abissals.
