Els somnis de la pintura

Espai d´Art Àcentmètresducentredumonde, Perpinyà.

Avda. de la Grande Bretagne, 3. Del 14 d'octubre al 20 de desembre. Tots els dies de 14 a 18h.

La tasca que porten a terme els responsables del Centre d'Art Contemporani de Perpinyà Àcentmètresducentredumonde —no confondre amb el Centre Walter Benjamin, pràcticament inèdit en tots els sentits: vuit exposicions en cinc anys de vida el condemnen a un paper testimonial— arriba al seu tretzè aniversari d'activitat ininterrompuda realitzada amb coherència encomiable i fidelitat rigorosa a un tipus de pintura netament contemporània (com a norma general, dedicant una atenció molt especial als autors «madurs», és a dir, als artistes que ja haurien descrit, per raons estrictament cronològiques, el gruix de les seves respectives trajectòries creatives).

Exposicions com les de Rafael Armengol (amb la que el Centre obria les portes el juny de 2004), Artur Heras, Claude Viallat, Jean Le Gac, Ben Vautier, Miquel Navarro o Juan Genovés, juntament amb col·lectives memorables (com la que servia per celebrar el seu desè aniversari o, encara més, l'extraordinària «Who's afraid of picture(s)?», comissariada per Frédéric Léglise), totes i cadascuna d'elles, insistim, apunten en una mateixa direcció, a saber, la que vindica la pintura com a llenguatge contemporani en sentit estricte (realitat plàstica) però també des de la seva transversalitat o, si ho preferim, col·lateralitat epistemològica.

En aquest sentit (i tot i la seva relativa joventut), la presentació dels treballs de Nazanin Pouyandeh i de Simon Pasieka encaixa perfectament en els seus plantejaments: la iraniana i l´alemany (ambdós viuen i treballen a París) vindrien a ser magnífics exponents d´una plàstica genuïnament actual que malda per repensar-se en un context de saturació visual com ara el nostre.

D'això es tracta: la complexa relació d'aquests artistes amb la pintura (salvant les evidents distàncies) recorda a la dels estoics amb la natura (per fer servir una comparació inventada per Richard Wolheim a propòsit de Poussin). És a dir: la natura, o la llei de la natura, es relaciona amb l´home de manera normativa (en la mesura que li diu què ha de fer) mentre que aquesta mateixa llei és constitutiva als fenòmens naturals (en la mesura que tan sols descriu el que aquests fenòmens són: no poden no obeir la llei de la natura perquè deixarien de ser el què són).

L'home, de manera anàloga, necessita la voluntat per ajustar-se als dictats de la llei de la natura, mentre que els fenòmens de la natura hi troben una correspondència necessària. I qui diu natura, diu pintura: les lleis de la pintura actuen de manera normativa sobre la voluntat d´un artista que sempre es troba condicionat per la realitat de la pintura convertida en fenomen plàstic, en superfície autàrquica que es resisteix al joc metafòric i que tensa permanentment un diàleg que podem qualificar (seguint encara a Wolheim) d'heroic.

L'artista actuaria com aquells herois estoics de Poussin que treballen (lluiten) per encaixar en un món regit per regles ocultes a la visió superficial però, per contra, accessibles a l´intel·lecte: la gran diferència és que en la pintura contemporània, pel què sembla, ja no hi ha espai per a l'ideal.

Amb tot, que els personatges que apareixen a les pintures d´aquests autors siguin «herois» no vol dir que hagin de portar a terme cap heroïcitat: ells, com els estoics, es conformen conformar-se, només aspiren a una sortida vital que es fa de l'estudi en direcció al món (natura), de la pintura controlada a la pintura alliberada. En aquest sentit, no ha d'estranyar-nos que tot plegat tingui l'aparença d´un diàleg plàstic irresolt, solcat per multitud de relats que se superposen, per histories nocturnes que conviuen amb l'engany diürn, per éssers que tendeixen a dissoldre´s amb el seu entorn portant a terme, potser, el bell (i vell) somni estoic de l´ataraxia.