03 de novembre de 2017
03.11.2017

Agonia d'un monarca

03.11.2017 | 10:37
Agonia d'un monarca

Espai Eat Art - Lluís Vilà, Banyoles. Plaça Major, 33 H Del 3 de novembre al 2 de desembre. Dimecres de 10,30 a 13.30h. Dijous i divendres de 16.30 a 20,30h. Dissabtes d´11 a 14h i de 16,30 a 20.30 h.

Imaginin un ésser agònic, meitat Narcís i meitat Gregor Samsa, portant a terme la darrera de les seves representacions en l'asèptic buit rogenc d´una galeria d´art; imaginin, també, l'estupefacció que devia sentir un monarca absolut en el moment de saber-se mortal o, als antípodes, la del mortal que només serà rei de la seva pròpia mort; imaginin, finalment, l'experiència del temps convertit en compte enrere: Roi Soleil fa visibles tots aquests supòsits al més pur estil d'Albert Serra, és a dir, amb economia de mitjans i una afinada poètica de les imatges.

La gènesi de la vídeo-instal·lació que a partir d'avui es pot veure a l'Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina no va ser senzilla.

L'antecedent immediat cal cercar-lo en les imatges que l'artista va rodar en una performance que li va encarregar la Galeria Graça Brandao de Lisboa a principis d'any: reprenent la idea original de la pel·lícula La mort de Lluís XIV, que en un primer moment s'havia de dur a terme com a performance al Museu Pompidou de París, l'artista va demanar al seu actor fetitxe Lluís Serrat que escenifiqués durant set dies la lenta agonia del monarca francès, fins a la mort definitiva, davant dels visitants a l'esmentada galeria, en un repte físic i psicològic de notable complexitat. Aquesta performance va ser enregistrada en la seva totalitat (unes vint-i-nou hores) i ara Albert Serra ha creat un peça amb aquest material (d'uns molt més assumibles seixanta minuts de durada).

Algú es preguntarà què hi fa un director de cinema en un espai d'art: la resposta és immediata si tenim en compte la personalitat creativa del banyolí i, en aquest sentit, la «tercera via» que la seva mirada transversal suposa dins el panorama cinematogràfic d´aquest petit país.

Per entendre'ns: Serra ha assumit el bo i millor de l'Escola de Barcelona i del documentalisme que, en el seu moment, va sintetitzar Joaquim Jordà (1935 – 2006) i, al mateix temps, s´ha sabut sumar amb naturalitat a les files de l´art contemporani seguint, d´alguna manera, el sender desbrossat per Pere Portabella (1929).

El crític Àngel Quintana ho explica a la perfecció: «Serra explica històries, però trenca amb la causalitat per donar molta més importància a l'atmosfera plàstica, agafa figures mítiques i les porta a un registre minimalista que accentua la seva quotidianitat, trenca amb la dramatúrgia a partir del treball amb els actors no professionals i fa que la plasticitat esdevingui un dels factors clau de la seva obra», escrivia no fa gaire a Cahiers du Cinéma.

O, en paraules del mateix Serra: «Jo només intento filmar la vida. Poso la càmera i espero a que passin coses. Per això intervinc molt poc durant el rodatge de les meves pel·lícules: de fet, moltes vegades em poso d'esquenes i ni tan sols miro l'escena que s'està rodant... La part més important de la meva feina serà durant el muntatge».

I és que Albert Serra, com dèiem, encarna a la perfecció la figura del cineasta-artista (a la manera d´un Fassbinder o d'un Pasolini) que crea ficcions amb l´objectiu de mostrar la vida més que no pas la realitat. En aquest sentit, no és estranya l´autonomia que l´autor d´Honor de cavalleria reserva per a l´obra d´art: «La gràcia d´una bona pel·lícula és que mai pot tenir un sentit unívoc ni evident. Segons com es miri, ni tan sols el director sap quina pel·lícula està fent: ho descobreix al final, quan l´obra ja funciona tota sola. Això pot semblar tràgic però explicaria, per exemple, la presència del mal moral i estètic en l´art: la seva funció mai és alliçonadora sinó més aviat tot el contrari». En darrera instància, conclou Serra, res impedeix que «un perfecte fill du puta pugui ser un gran artista o un magnífic escriptor». No calen exemples.


La presència d'Albert Serra a les grans cites de l'art contemporani com poden ser la Documenta 13 de Kassel (2012) o la Biennal de Venècia (2015) confirmen al cineasta com un digníssim successor d´allò que podríem anomenar l´antiacadèmia daliniana.

I que ningú s'equivoqui: no ens referim al pintor surrealista sinó a l´home-icona que es desplegava mitjançant un complicat (més que no pas complex) gest performatiu que és el que va fascinar a Warhol i que encara fascina a Jeff Koons.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema