Autoficció novel·lada, El joven sin alma s'endinsa en els secrets de la vida del seu autor, Vicente Molina Foix, en què el prolífic escriptor i cineasta espanyol recorrerà els passadissos del passat a la recerca d'una identitat en formació.
matías crowder
En l'anomenat corrent de l'autoficció, en voga en els últims temps, la novel·la Un joven sin alma, de Vicente Molina Foix, porta al mateix autor a dividir-se en un altre «jo» per, com un reflex, qüestionar el primer, explicant-se a si mateix i arrossegant-lo a un poderós corrent narratiu pels primers anys d'una vida en què la formació el durà a convertir-se en un home de lletres.
És així com Molina Foix, en la fabulació, rememora personatges insòlits que van ocupar la seva vida, com el del metge que va salvar la seva mare d'una mort segura, que alhora, segons la seva època, és una figura clau per entendre el procés que travessa Catalunya en els últims anys, atès que viu bandejat com a antic republicà després d'acabar la guerra i ser inhabilitat. És així com aquesta biografia de ficció, amb base en la més ajustada realitat actual, aborda els temes de cada època, com el de la censura, la prohibició de les imatges dels cinemes de tot allò que ensenyi el pit femení, tapant-los en els cartells de les pel·lícules italianes («les actrius que millors pits tenien») amb bufandes inventades. Censura que des de l'arribada del cel·luloide es traslladarà a tots els aspectes de la vida.
Entre la més absoluta serietat que embarguen els seus estudis, la picaresca i la rauxa adolescent el porten a la seva primera relació sexual amb la treballadora domèstica, de qui admira la voluptuositat d'aquest pit que en les pel·lícules s'esborra i que succeeix sense més, com un joc en una societat marcada per la religió i la por al càstig diví.
El destí reclama al jove protagonista, que ben aviat es veu fora de la seva terra, a la gran ciutat de París, on va aquesta suposada persecució del diable per la seva ànima encara creient en una ciutat on la temptació es faria més forta. En aquesta clonació que fa el mateix autor de si mateix en la ficció, un d'ells, el més crític, qüestiona l'altre, en una investigació que segueix, a través del temps, les pistes que l'oblit es deixa per esborrar fins a esdevenir l'escriptor que s'escriu a si mateix.
La novel·la El joven sin alma és part de la sèrie que porta endavant l'autor de «novel·les documentals» que va iniciar amb El abrecartas i va continuar amb El invitado amargo (coescrita amb Luis Cremades) i on Foix evoca els anys adolescents i l'ambient familiar i social (educació, ritus, religió, malaltia...) a la seva terra natal, les estades parisenques, l'arribada a Madrid per estudiar Dret, amb un apunt sobre l'activisme polític i la constitució a Barcelona d'una «banda» amistosa decisiva en el seu currículum sentimental i professional.
En un elaborat repartiment de les veus narratives i la recreació d'escriptures i figures reals en un marc de pura ficció, resulta més que interessant l'escenari en el qual Espanya es debat: els anys cinquanta i seixanta, a la qual encara arriben els fantasmes de la Guerra Civil. Novel·la romàntica, el seu subtítol es deu al marc en què aquell grup de joves poetes i artistes de Barcelona es mouen, en els ideals d'un art sense preu que només busca el transcendental. Recerques i descobriments, èxits i fracassos, passions i decepcions, formaran d'una identitat en constant ebullició i canvi.
