Gudule en Taita narra les peripècies dels anomenats «desairats» en el món editorial. En el marc dels últims dies de la dictadura franquista, aquesta novel·la de Jaime Rosal recrea el món de la Barcelona bohèmia i intel·lectual que seria germen dels grans moviments literaris.
matías crowder
El vell règim s'acaba, el franquisme té els dies comptats. És en aquest temps convuls quan un grup de joves anomenats els «desairats» intenten obrir-se camí en el món de les lletres d'una Barcelona a punt de convertir-se en la capital de l'edició mundial. Com si en l'ambient s'ensumés el final, uns s'interessen per l'actualitat que travessa el país mentre altres viuen al marge del canvi d'aires. El robatori d'un manuscrit d'un autor consagrat per part d'un dels membres d'aquest col·lectiu de joves, donarà inici a l'embolic, que serà la sonda amb la qual Jaime Rosal se submergirà en el més profund d'una època que va marcar un abans i un després de Catalunya.
«Tots els personatges són imaginaris, inclosos els reals», diu la frase de Max Aub, utilitzada a la contraportada, i que sembla calar a la perfecció amb Gudule en Taita, ja que es tracta d'una ficció que dissimula semblances amb una realitat viscuda i amb la qual Jaime Rosal aconsegueix difuminar els límits del temps per dur el lector a un passat no tan llunyà on tot està en joc. Gudule és la jove de la qual un dels protagonistes s'enamora a Taita, un dels bars que van ser l'epicentre de reunió de grans personatges de la cultura de l'època.
En aquells anys, Barcelona era la ciutat més cosmopolita d'Espanya, i l'ambient literari era extraordinari. «Com a mostra hauríem de pensar que tant Vargas Llosa com García Márquez, que cito expressament perquè són premis Nobel, residien a la Ciutat Comtal en aquells dies», assenyala Jaime Rosal en referència a l'efervescència bohèmia d'una ciutat que seria la generadora, entres altres tants corrents, de l'anomenat «boom literari».
Per això els personatges de Gudule en Taita viuen en una amalgama apassionada i vital en què tot es barreja: un esclat de bona literatura, un cercle de profundes amistats, una comunitat d'interessos i ideals, un fecund debat polític i literari, l'anomenat dels excessos, esquitxat de drames personals i centelleigs d'una vida que cerca sentit i intensitat.
«Molts vivien d'esquena als fets que suposadament estaven a punt de succeir després de la desaparició de la figura de l'autòcrata, que havia governat el país al seu antull durant prop de quatre dècades. No obstant això, aquí estava l'oposició que havia esperat tots aquests anys, més o menys amagada, la fi del règim clamant per la democratització del país, enfront dels continuistes que estaven convençuts que tot havia quedat lligat i ben lligat», assegura l'autor.
«A la mort del general hi va haver una allau de llibres reivindicatius, molts dels quals de dubtós valor literari. Els amb, contra, de, des de, segons, sense, sobre la guerra civil, llibres per al desfogament, amb tantes veritats i mentides com puguin comptar», assenyala l'escriptor. «Molts editors van fer el seu agost perquè calia alimentar un potencial mercat de lectors» afegeix Rosal.
D'aquella Barcelona a la d'ara, molta aigua ha corregut sota el pont. «La d'abans era una capital europea i cosmopolita, seu de la indústria cultural del país. Recordo que en aquella època jo viatjava bastant a Madrid, on sentien una sana enveja sobre el que es coïa a Barcelona. Teatre, cinema, música i literatura. Donava gust. Ara el ceptre l'hem cedit a la capital, gràcies a una postura retrograda i provinciana que lentament ha anat contaminant a tots els sectors de la societat catalana, a causa d'una insistència insistent a creure que som els millors i, abstrets, ens tanquem en nosaltres mateixos, gràcies a la qual cosa ens considerem el melic de l'univers. Res més lluny de la realitat» assegura Rosal.
