Paisatge endins

Palau de l´Abadia de Sant Joan de les Abadesses. H Del 16 de desembre al 18 de febrer. Diari de 10 a 14h. i de 16 a 19h. Festius de 10 a 14h.

No deixa de sorprendre l´enorme diversitat de solucions artístiques que s´amaguen rere una mateixa preocupació: l´intent per abastar el paisatge, per representar-lo, per referir-s´hi, es concreta en formats que poden anar des del viacrucis pagà d´un Perejaume, passant per la lectura en clau política i històrica d´uns Bleda i Rosa, fins a la pintura essencial i poètica d´un Hernández Pijuan, és a dir, mirades contemporànies tant diverses com ho acaba essent, en darrera instància, la realitat que desfila davant de la nostra mirada perplexa.

De fet, hi ha cert consens a l´hora d´identificar a Cézanne com l´autor que va obrir, pels volts de 1900, la Caixa de Pandora: hereu de la mirada impressionista (que va saber desempallegar-se, al mateix temps, del pintoresquisme i de l´embafosa sublimitat romàntica), el seu pas endavant va consistir, paradoxalment, en un retorn a l´objecte o, com diu Valeriano Bozal, en recuperar la tensió dialèctica entre el fet de mirar i l´ésser de les coses materialitzat en la seva «obstinada presència». D´això es tracta: «La tensió resulta encara més aguda —escriu Bozal a Los primeros diez años— si tenim en compte que ha de ser resolta en el mitjà de la visualitat, en el mitjà de la pintura, no en el del concepte, i que per tant l´entitat de la cosa de la que aquí es parla és una entitat visual, que ha de donar-se a la mirada però que no depèn d´ella, no es fonamenta en l´aspecte subjectiu d´ella [per a poder existir]». En aquest sentit, resulta comprensible que Cézanne, quan va intentar representar la cèlebre muntanya de Saint-Victoire, optés per una sèrie de recursos formals recolzats en la construcció de la imatge (tan pel que fa a la seva estructura lineal, com volumètrica i cromàtica).

I és que la recerca del paisatge, com afirma Dolors Puigdemont, mai pot fer-se de manera lineal ni ignorant la multitud d´estrats que el conformen (i que ens conformen): «El cos, el vestit, la casa, la porta, la finestra, el balcó, persianes, cortines i tàlems. Flux d´aigües, reflex de llums, forats de pas per a aires i perfums [€] penjant d´un fil [€] per trobar les ombres sempre expressives i inseparables dels paisatges interiors». En aquest sentit, no ha d´estranyar-nos que Puigdemont deixés progressivament enrere aquelles obres de factura més contundent i pesada per traslladar el seu esguard al paper, un material que no arrossega el pes de la memòria i que permet a la llum existir de manera molt més alliberada. I del paper als teixits: l´artista d´Amer, quan vol, també sap pintar sense pintura, i ho ha amb retalls de paper que són també retalls de món, fragments de vida que ella sutura pacientment a la recerca d´aquell paisatge emocional on troba «qualitats d´ànima».

Tot plegat sembla desembocar en una tercera via d´importants implicacions ètiques: entre la voluntat de canviar la realitat i l´actitud passiva d´acceptar-la com a quelcom donat, hi ha un tipus d´activitat subtil que recorda a la feina de les modistes (i a la de totes les Penèlope, Ariadna, Aracné...) en la mesura que reconstrueix el món mitjançant un teixir pacient que exigeix ser portat a terme amb la màxima cura. És allò que en el context anglosaxó s´ha volgut anomenar, en paraules de Caroll Guilligan, ètica de la cura (Ethics of Care): una manera d´afrontar la realitat sense violència i amb la certesa que només és possible transitar per aquesta vida tenint cura de totes les coses.