Rosa Pascual

Bòlit, Centre d´Art Contemporani, Girona. Plaça del Pou Rodó, 7-9 H Fins al 14 de gener. De dimarts a dissabte d´11 a 14 h i de 17 a 20.30 h. Diumenges i festius d´11 a 14 h.

Res com unes llumetes de colors fent pampallugues per distreure l'atenció, per narcotitzar unes mirades ja de per si poc acostumades a l'esguard crític. Res com el Nadal per dissimular, a còpia de caritat, la manca de justícia («La noció de caritat —escrivia Martha Rosler en un assaig dedicat a la fotografia documental— a la que es recorre amb tanta vehemència, pesa més que qualsevol crida a fomentar els recursos i les capacitats individuals.

La caritat és un argument a favor de la conservació de la riquesa i, en determinada classe social, el documental reformista generava polèmica a l'entorn de si era necessari donar una mica amb la finalitat d'acontentar les perilloses classes baixes; polèmica inserida en la matriu d´una ètica cristiana»).

Potser per això, insistim, aquesta hauria de ser una època especialment propícia per a les propostes artístiques prou valentes per alterar l´estat d'excepció (expressat en forma d'adotzenament col·lectiu). Ens referim, per exemple, a projectes com els que, a finals de 2008, Gustavo Germano (Entre Ríos, 1964) va presentar al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera: Ausencias era exactament el que el seu nom indica, és a dir, un recorregut pel món de la repressió il·legal i la desaparició forçada de persones que va ser instaurat a Argentina entre 1976 i 1983.

Partint de material fotogràfic d'àlbums familiars, l'artista acompanyava, trenta anys després, a familiars i amics als mateixos llocs on aquests havien fet les seves instantànies domèstiques per tornar a fer les «mateixes» fotografies però amb la presència feridora de l'absència de l´ésser estimat.

Fos com fos, allò que convertia en especialment sòlida i punyent la proposta de Gustavo Germano era la senzillesa del seu plantejament i l'extrema proximitat que hom podia sentir amb els éssers singulars que donaven sentit a les 14 històries recopilades.

A tall d'exemple, reverbera encara la d'Orlando i Leticia: Orlando treballava en una fàbrica de condicionadors d'aire quan va ser segrestat mentre es dirigia a una trobada clandestina juntament amb la seva filla, el 21 d´octubre de 1976, acusat de militar en l´organització Montoneros. Aleshores Laura només tenia 11 mesos.

Tots dos van ser conduïts a la Escuela de Medicina de la Armada (ESMA): Orlando hi va arribar mort mentre que la petita, orfe ja de pare, va ser abandonada a la Casa Cuna. Contra tot pronòstic, Leticia va aconseguir retrobar-se amb la seva filla i, lluny de la militància política i en una altra ciutat, va refer una vida que ja mai podria ser la mateixa. Però el somni només duraria dos anys: el 27 de desembre de 1978 un comando va irrompre al nou domicili de Leticia per emportar-se-la amb els ulls embenats (i després d´apallissar-la davant una criatura de tres anys que encara ho recorda)...

D'aquí un parell de setmanes farà exactament quaranta anys que va desaparèixer Leticia: la imatge de la dona en la que s´ha convertit la Laura segueix interpel·lant-nos des del silenci i el buit radical que pobla l´habitació de casa els seus avis materns.

Portem a col·lació històries i exposicions com aquestes per posar en valor iniciatives com ara LOST: el deure moral de no deixar de parlar de determinades coses és el que fa possible instal·lacions com la de Rosa Pascual. Ni més ni menys: milers de casos de nens robats a l'Estat Espanyol des dels anys quaranta fins a principis dels noranta; infants separats de mares solteres o indesitjables, a les quals es notificava la defunció del seu nadó, per després vendre'l (o regalar-lo: «Bon Nadal!») a famílies exemplars o favorables al règim franquista, tot plegat organitzat i protegit per l'Església Catòlica.

Encara avui segueix havent-hi una lluita legal: amb certificats de naixement i defunció, funerals i enterraments falsos, els responsables d´un crim tant abominable es van assegurar que no es pogués contactar mai amb les mares biològiques, fent desaparèixer els noms de qualsevol registre.

El més increïble, en qualsevol cas, és la persistència de la (in)sensibilitat franquista en bona part dels dirigents polítics espanyols actuals: és com si qualsevol possible debat (i ja no denúncia) sobre els crims comesos durant un període de temps que sobrepassa els anys de dictadura s´hagués d´aplaçar, sine die, en virtut d´aquella fatídica Llei d´Amnistia (octubre de 1977) que, com el seu nom indica, «amnistiava» (art. 2f) els delictes comesos per funcionaris i agents de l´ordre públic contra l´exercici dels drets de les persones.

Des de la inauguració internacional a la ciutat de Girona, LOST estarà de gira al llarg dels propers dos anys per Europa, els EUA i Espanya: «Les dades —explica Pascual— s'aniran ampliant i actualitzant, a mesura que el projecte avanci. Tot això es fa amb la intenció de sensibilitzar, fer-ne difusió, aconseguir més notorietat i pressió. El gran somni seria que es donés algun retrobament. Amb un de sol, ja valdria la pena!».