La pregunta que, ara fa exactament un any, formulàvem a l´inici de l´article destinat a fer balanç, ja no és retòrica: «I si la llum que veiem al final del túnel no és la de la sortida sinó la del tren que ens ve de cara?», escrivíem amb més ironia que convicció. Ara ho sabem del cert: després d'enlluernar-nos, la locomotora i la resta de vagons ens han passat per sobre, no tant per aniquilar-nos com per expulsar-nos d´unes vies que són propietat, des de sempre, d´un reduït grup de privilegiats.

De fet (insistim), massa coses fan pensar que la crisi només s'ha acabat allà on, de fet, mai havia començat: els rics són tant o més rics que abans, mentre que, a l'extrem oposat, l'exèrcit dels pobres (no hi ha eufemisme possible) ha engreixat les seves files gràcies a la lenta però inexorable destrucció (prèvia laminació) de la classe mitjana.

Per al sector de la cultura, i més concretament per al de les arts visuals, la situació resulta especialment dramàtica: deixant de banda la manca d´incentius fiscals i l'existència d'un IVA monstruós, l'empobriment de la classe mitjana ha sigut, també, l'empobriment del col·lectiu que, de manera diguem-ne «natural», més cultura consumia.

El trist paper que les administracions reserven a les humanitats en els programes educatius (obcecats per la competència i l'eficiència o la gestió sense continguts) no conviden a l´optimisme; l'edat avançada de la majoria de col·leccionistes és fruit d´una visió de l´art i la cultura que es troba en franca regressió.

Fins aquí, res de nou (en relació amb els anys anteriors). Sigui com sigui, el 2017 serà recordat per la seva política sísmica i per la supressió, via article 155, de l'autonomia catalana. En aquest sentit, és altament probable que els nostres responsables polítics intentin justificar la seva ineficàcia venent-nos-la com una conseqüència més de l´estat d´excepció. Com que la problemàtica ve de lluny, l'excusa faria aigües: el llegat de Santi Vila és anterior al procés i destaca, sobretot, per l'absoluta incomunicació entre el Departament de Cultura i els seus treballadors (artistes, gestors, etc).

El millor exemple d´aquesta «indiferència» el trobem en els punts redactats per una plataforma creada, justament, per definir possibles vies d´actuació. Recordar-los és una bona manera per radiografiar l´estat de la qüestió: (1) El no avenç en la implementació del Pla Integral de les Arts Visuals que vostè mateix ens va presentar; (2) La falta d'una política coherent i sostinguda pel que fa als centres d'art i fàbriques de creació en el territori; (3) La insuficiència d'ajuts a la creació i a la difusió nacional i internacional; (4) El paper de l´educació artística a les escoles; (5) La desconnexió entre la Universitat i els agents culturals; (6) La magra i decreixent presència de l'art als mitjans de comunicació públics i privats; (7) La freqüent manca de rigor en els nomenaments de directors de museus i centres d´art; (8) La manca absoluta d´una política institucional d´adquisició d´art contemporani; (9) El desinterès en crear un marc jurídic del món de l´art homologable al d´altres estats europeus...

La bona notícia, en qualsevol cas, podria ser la consolidació de la Plataforma Assembleària d´Artistes de Catalunya: amb més de 200 associats, és l´eina perfecta per interpel·lar uns responsables polítics que segueixen mantenint amb la cultura una relació netament instrumental; la mala notícia, en canvi, és la que confirmaria la recent cartografia del sector que han realitzat: avui per avui, viure de l´art és extraordinàriament difícil i, qui ho aconsegueix, sol fer-ho de manera precària, conclouen. En el cas estrictament gironí, un regal d´última hora gairebé arregla tot l´any: el trasllat del Bòlit a l´antiga seu de la Fundació Espais amb la consegüent recuperació del seu llegat redimeix, en part, una ciutat que no valora prou el seu passat recent.