lluís xifra

Amics del Museu d´Art de Girona. Carrer Ciutadans, 18 H Del 3 al 29 de gener. De dilluns a divendres de 16.30 a 20 h. Caps de setmana i festius tancat.

Si alguna cosa ens ensenya la història del pensament humà —que és la història de l´home quan no es limita solament a desplegar la seva animalitat— és la impossibilitat de mantenir intactes concepcions puristes a banda, és clar, dels universos formalment perfectes com, per exemple, els de la lògica o les matemàtiques. De fet, la condició humana té molt a veure amb aquesta consciència formalitzadora que contrastaria amb una modalitat d´inconsciència o, potser millor, de dimensió màgica impossible d´abastar.

Sigui com sigui, sempre li deurem a Blaise Pascal una de les aproximacions més lúcides a aquesta doble problemàtica: l´home, segons el filòsof francès, és un ésser mig i mitjà situat entre dos infinits; quan aspira a allò superior, cau en l´inferior i, en canvi, quan se submergeix en l´inferior, una llum l´eleva cap allò superior. Entre l´àngel i la bèstia, la seva realitat transcorre en el món en un equilibri precari, ja que la naturalesa humana «és dipositària de la veritat i claveguera de la incertesa i de l´error, glòria i residu de l´Univers». Raó i sensibilitat o, com ell ho anomenava, esperit de geometria i esperit de finor: la seva complementarietat no només és desitjable sinó que fora d´ella tota activitat humana està mancada de l´equilibri del qual parlàvem; esperit de geometria que permet a l´enteniment projectar les seves construccions lògiques i esperit de finor que fa possible flexibilitzar les estructures que inventem per suportar el món.

Aquest és el missatge optimista de Pascal oposat, per citar un altre exemple paradigmàtic, al derrotisme de Montaigne: «L´home és una canya, la més dèbil de la natura, però és una canya pensant. No cal que l´Univers sencer s´armi per esclafar-lo: un vapor, una gota d´aigua, són suficients per matar-lo. Però encara que l´Univers l´esclafés, l´home seria encara més noble que allò que el mata, perquè sap que mor, mentre que l´Univers no sap res sobre l´avantatge que té sobre ell. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament». Un pensament que, en el territori de l´art, ha donat lloc a creacions tant inabastables com l´Alhambra de Granada...

D´això es tracta: Lluís Xifra utilitza la geometria per parlar de l´home, de la capacitat que aquest té per generar espais, escenaris mentals i, també, dels límits que troba aquesta raó ordenadora quan brega, per exemple, amb els imperatius de la matèria. És en aquest punt on les malles o les ortogonals esdevenen coses i, mitjançant el seu cosificar-se, se situen en aquell espai intermedi pascalià on viure amb certa dignitat encara sembla possible. Que l´asèpsia de la matemàtica no ens impedeixi percebre la subtil humanitat que amara el conjunt: els treballs de Xifra ens remeten a l´estructura profunda de les coses o, si ho preferim, a l´esquelet del món.