Arxius fotogràfics

Per més que confessi sentir-se íntimament vinculat a l´expressionisme alemany (com a mínim des d´una perspectiva formal: utilització dramàtica de la llum, etc.), Dieter Schmidt és fill d´una llarga tradició marcada pels anhels de llibertat d´una disciplina relacionada, de forma umbilical, amb la realitat visible. Treballs de llarg abast propers a una sistemàtica de l´arxiu molt característica de la tradició germànica, com ara el seu llibre dedicat al passat industrial i miner, especialment d´Astúries, n´encarnarien el paradigma.

Sigui com sigui, rere les imatges que Schmidt exposa a la seu gironina del Col·legi d´Arquitectes podem rastrejar un relat sobradament conegut. És a dir: la fotografia, al llarg del segle XX, va assajar diverses vies per tal de fugir (ja sigui en direcció contrària o bé subvertint-les) de les diverses formes d´instrumentalització que patia, tot i que no va ser fins a la dècada dels 70 que aquest procés emancipador va veure els seus millors fruits gràcies, paradoxalment, a un «relaxament» de les exigències cap al mitjà que es traduïa en l´acceptació de la seva naturalesa documental inaplaçable i de la seva relació única amb la temporalitat i la mirada immediata. Aquell canvi de paradigma (o retorn al seu ésser específic de caràcter més «notarial») li devem a figures com l´encarnada pel mític matrimoni Blecher: des de l´Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf (van ser els primers docents en impartir classes de fotografia a la Universitat) van defensar una pràctica fotogràfica dilatada en el temps que, gracies a possibilitat que oferia per (re)visitar un mateix referent, esdevenia una poderosa eina crítica en relació a la resta de disciplines (encapçalades per una arquitectura i un urbanisme que ja aleshores s´havien convertit en el «braç armat» del progrés i de la política hereva d´una tradició populista en la qual, per cert, encara es troba instal·lada).

L´objectivitat del fotògraf, en la mateixa línia rescatada pels Blecher (i que van inaugurar, entre els anys 20 i 30 del segle passat, autors com Renger-Patzsch o Karl Blossfeldt), esdevenia un bé preciós en la mesura que permetia a les imatges existir sense el filtratge d´un subjecte artístic que, paradoxalment, podia ser perfectament obviat en el cas d´algunes de les millors instantànies que la història ens ha llegat. I és que, a diferència de la resta de disciplines, la fotografia tolera perfectament l´anonimat i, gràcies a la revolució digital, conviu amb absoluta naturalitat amb l´amateurisme. El problema, en tot cas, és que el mateix procés de democratització radical l´ha portat a un nivell crític en relació a la seva suposada artisticitat. És a dir: gràcies als diferents programes de retoc d´imatges digitals o d´aplicacions com ara instagram (gairebé taumatúrgiques) la realitat de la que parlen les instantànies d´avui és tan subjectiva com podria ser-ho, salvant les distàncies, un dibuix o una pintura. La fotografia «amateur» massa sovint esdevé un catàleg de filtres i de diferents modalitats de cosmètica visual mentre que, per la seva banda, la que se somia artística retorna al vell pictorialisme com un fill pròdig a la casa del pare.

Per tot això, les incursions que Dieter Schmidt fa, mitjançant la fotografia, a la realitat, són extremadament lloables: potser gràcies a la seva mirada científica (va ser professor a Bremen de Física i Matemàtiques), la qüestió és que l´alemany se situa enfront del món armat tan sols amb una càmera i amb aquella rara forma de responsabilitat que vindicava Walker Evans sense que, malgrat tot, trobés massa adeptes. L´altra lliçó només pot aprehendre-la, pel seu compte, l´espectador: la bellesa dessolada d´un paisatge postindustrial no deixa de ser, en el fons, un metàfora precisa de l´ànima contemporània.