El títol, Preqüela, li va a mida, ni fet d'encàrrec, ja que explica el motiu pel qual aquesta obra s'ha quedat inèdita en un calaix (entengui's «disc dur» o «pendrive») durant més de vint-i-cinc anys. I, alhora, narra la particular trajectòria del seu autor, el poeta i llibreter Josep Domènech Ponsatí. Perquè totes les preqüeles són, en essència, seqüeles que aprofundeixen en una història anterior o prèvia a l'original.

En aquest cas, però, l'original és això mateix que llegim, i les seqüeles, si de cas, que ha anat escrivint després, com ara El Càcol, premi Gabriel Ferrater de poesia 2015. Preqüela és el punt d'arrencada, l'abans, l'inici rabiós i original, les beceroles d'un poeta que pren la determinació, un cop arribat el moment oportú, de destil·lar el molt llegit en un llibre propi però ple de veus que hi ressonen.

Posantí és un personatge singular de la ciutat de Girona. Corre la brama que, com a llibreter de Can Geli, sap recomanar el llibre idoni a la persona indicada. Els tatuatges que porta criden l'atenció. Són versos diversos que, com un segon corrent sanguini, li recorren el cos sencer. La seva història particular, si generalitzem, no deixa de ser singular. Temps enrere, «molt enrere», es queixa el mateix poeta, tip i fart, va plegar de la feina, va agafar els trapaus i se'n va anar al Brasil. País d'on va portar, segons les seves paraules, l'única cosa que al capdavall no li ha fallat: la llengua. Des d'aleshores, el català compta amb les traduccions que ha anat fent i desfent, com un aprenent perpetu.

El mateix Posantí es dedica el llibre, tot «fent un juanpalomo» a si mateix. Què es deu cuinar i menjar, aquest poeta? En primer lloc, una poesia que reinventa la llengua, com si fos una amalgama (ell en diria «barrija-barreja») amanida al seu gust. Oficia, amb ofici, el joc com a bon mestre de cerimònies, i on a l'escenari se succeeixen homes de palla, el propi jo poètic i el lector, que hauran de passar per l'anell de foc. On el ninot, ja encès, es refregarà amb si mateix i es confondrà amb el lector, amb una propensió extremada a la conflagració poètica.

«Aquest -diu l'autor- és el primer llibre, amb cara i ulls, que vaig escriure, entre els 22 i 27 anys: cinc anyets de fent i desfent practica l'aprenent. Tip de donar-li voltes i de mirar de polir-lo cada cop que el rellegia, el vaig deixar reposar durant 25 anys. Passat aquest temps molt prudencial, l'he desenterrat, l'he rellegit, l'he deixat tal com estava i, amb la condescendència de l'editor, l'he publicat». I afegeix: «La gràcia és que no tenia aquest títol, sinó Apropiacions degudes & Cia, que és el títol que vaig posar després al meu tercer llibre publicat. Així doncs, com que no podia batejar-lo amb un nom ja agafat, vaig decidir posar-li el nom de Preqüela».

Caracteritzat per incloure, a la seva poesia, tota mena de temes, Ponsatí apunta que l'«antilirisme ja és, per si sol, un tema poètic». I rebla: «La poesia, més que un capicua, és un 69. I és sabut per tothom que la posició és força incòmoda...».

És curiós el comentari fet pel poeta arran de la publicació del seu llibre precedent, El Càcol: «L'últimàtum (deixar d'escriure poesia) va ser, en un primer moment, cap a mi mateix: un intent d'abandonar la poesia per poder, així, escriure prosa. Però malauradament la poesia no es pot deixar, sinó que et deixa a tu. I sembla ser, mecagumdeu, que no em vol deixar ni a fum de sabatots!».