Ho va explicar a la perfecció fa un grapat d´anys Carles Congost: «No em considero fotògraf ja que l´ús de la fotografia és només una extensió natural d´un projecte més ampli que depèn, conceptualment i iconogràficament, de l´observació dels mass media i de certes expressions sub-culturals basades en la negociació de les imatges». Seguim parlant de fotografia en els mateixos termes (a l´extrem oposat) que se segueix parlant, encara avui, de l´aquarel·la: confondre el mitjà amb la finalitat o necessitat expressiva és característic de les mirades empresonades en el paradigma teleològic. Què significa, en aquest sentit, dedicar un cicle de programació estable a la fotografia? Doncs reblar l´epíleg postmodern de la disciplina.

És a dir: si diem que parlarem sobre fotografia, i comencem esmentant els noms de monsieur Daguerre o Fox Talbot, és clar que ens situem en una perspectiva historicista; si substituïm els inventors per les seves criatures, començant pel daguerreotip i les diferents tècniques primitives fins arribar, si es vol, als moderns procediments analògics i digitals, aleshores la nostra dissertació pressuposarà un públic iniciat en la pràctica fotogràfica. Com molt bé han assenyalat la majoria de teòrics preocupats per definir l´existència d´una estètica fotogràfica, un fet indiscutible és l´actual banalització del mitjà i la seva consegüent resistència a la conceptualització: des del moment en el qual tothom pot fer una fotografia, es fa extremadament difícil establir un fet diferencial que ens permeti delimitar amb precisió l´objecte d´estudi.

L´estratègia de grans noms adoptada per la historiografia tradicional, o els coneguts assajos formalistes de crítics com Clement Greenberg, Michael Fried o John Szarkowski, són només intents d´acotar un fenomen que, hores d´ara, sabem que és de caràcter global. Si a aquest fet hi afegim que gran part dels artistes contemporanis, malgrat utilitzin sistemàticament el mitjà fotogràfic, neguen la seva condició de fotògrafs (en el sentit tradicional de l´ofici), el problema augmenta considerablement.

La cosa es complica per moments quan llegim segons quins despropòsits: «Es considera que la imatge [fotogràfica] permet presentar treballs més assequibles pel públic, atès que l´altra línia de programació del Bòlit, molt especialitzada en jove creació i creació d´avantguarda, tendeix més a l´art conceptual o tecnològic». És a dir: la finalitat del cicle estable de fotografia és compensar el cripticisme de la resta de propostes del centre d´art. O, dit d´una altra manera: fotografia pels neòfits i conceptual pels iniciats. Res hauria de ser tant senzill.

Expliquem tot això perquè ningú es confongui: l´únic interès de l´exposició de la Rambla és fruit de la suma d´interessos dels seus components individuals. Com si es tractés d´un menú degustació, permet transitar per les tendències més significatives dels darrers anys, començant per la fotografia escenificada fins arribar a la seva naturalesa indexal. Ben mirat, d´assequible no en té res. El repte que haurà d´assumir l´espectador es desmentir allò que deia Kafka: «La fotografia concentra la nostra mirada a la superfície. Per aquesta raó enterboleix la vida oculta que trasllueix a través dels contorns de les coses com un joc de llums i ombres».