Pablo López (Màlaga, 1984) s´ha situat en els primers llocs de les llistes de vendes a l´Estat espanyol amb el seu disc Camino, fuego y libertad, un àlbum «molt introspectiu» amb onze cançons compostes, gravades i produïdes entre Londres (Abbey Road Studios), Los Angeles (USA East West Studios), Madrid (MG Studios) i Barcelona (wikEd Sound). «Tots els meus discos són autobiogràfics, però per a aquest pensava que havia escrit cançons massa introspectives.

En presentar els avenços vaig comprovar amb alegria que havia anat tan profund que havia trobat un punt que tenim tots», explica el músic malagueny sobre el seu tercer treball. I afegeix, en aquest sentit, que «si hagués de destacar alguna cosa, és l´honestedat que poso en les cançons. Si jo abandonés això, la gent m´abandonaria a mi. L´altre dia passejava per Madrid i de les vint persones que van parlar amb mi, divuit em van parlar d´El Patio. L´èxit és aquest, que les meves cançons siguin més importants que jo».

El Patio a què es refereix Pablo López és el primer single d´avançament de l´àlbum, amb el qual ja va coronar diverses llistes de vendes digitals i plataformes de streaming. «La gent l´ha rebut molt bé. De fet, m´ha obert a un públic nou més de la meva edat i que escolta el que escolto jo», planteja. Per a ell, aquesta connexió es deu al fet que en les seves cançons «no hi ha duplicitats», ja que escriu el que sent: «He escoltat de tot sempre i això és el que sóc ara mateix. Si enganyo, no m´escoltarà ningú perquè l´únic que tinc és això, les meves cançons».

Destaca en aquest punt el músic malagueny la seva passió per l´àlbum Origin of symmetry (2001), de Muse, i que per a ell era «la Bíblia quan tenia 14 anys». «Les noies em miraven estrany quan venien a casa meva i escoltaven allò», diu entre riures, abans de remarcar que els de Matthew Bellamy són «una de les bandes contemporànies més potents».

Al costat de les seves influències, cita també il·lustres dels setanta com Pink Floyd o Supertramp, en una enumeració que aprofita per recordar que quan va viure a Londres «amb 18 anys, i posant cerveses i tocant al Metro, anava un parell de dies per setmana a fantasiejar a la façana d´Abbey Road», els mítics estudis on els Beatles van registrar algunes de les seves millors obres.

Amb una inevitable barreja d´il·lusió i orgull, rememora que quan per fi va entrar-hi el passat estiu a gravar, es va enfadar amb ell mateix per no estar «emocionat». Però dóna una explicació: «Després em vaig adonar que el que passava és que volia fer ús d´Abbey Road, no dir que hi havia estat, perquè per a això em quedo a Màlaga».

Prossegueix el seu relat «londinenc» explicant que va anar-hi per gravar buscant la llegenda del lloc, però també a The London Metropolitan Orchestra. «No et dic que no busqués algun fantasma també», fa broma, per a tot seguit confessar que «quan quedaven cinc minuts» perquè els fessin fora de l´estudi es va posar a «plorar» en adonar-se que havia estat treballant on havien gravat David Bowie, Pink Floyd, els Beatles i tants d´altres.

El resultat del seu pas per Abbey Road es pot escoltar en cançons com El camino, íntegrament registrada allà, i que són bona mostra del so robust que ha aconseguit per a l´àlbum. En aquest cas en particular, gràcies a aquesta «orquestra de 25 paios tocant sense artificis. És gent tocant. Així sonava i així s´ha quedat. Que passi això al segle XXI és tot un orgull», assegura.

Pel que fa a les lletres, reconeix que el disc li ha quedat «una miqueta anèmic d´històries d´amor clàssiques». Malgrat això, aclareix que al final tot el que explica està relacionat amb l´amor, com per exemple aquesta cançó titulada El gato en la qual parla a tota la gent que temia a la que va ser la seva mascota durant 16 anys i que va morir «dues setmanes després» que l´escrivís. «Per rescabalar-me, en el quart disc explicaré tot històries d´amor romàntic a l´ús», anticipa divertit.

«Treure un disc és una excusa per sortir al pati a jugar i per entrar al parc d´atraccions més bonic que hi ha al món, que és pujar a un escenari», destaca sobre els seus plans immediats, que passen per una gira de presentació amb la qual recorrerà tot el país, en moltes ciutats ja amb entrades esgotades, com és el cas de Girona, on actuarà el proper 17 de febrer, a l´Auditori.

La gira arrenca de fet dissabte que ve, dia 10 de febrer, a Roquetas de Mar i a més de Girona passarà per una trentena de ciutats més entre les quals hi ha València, Granada, Logronyo, Salamanca, Càceres, Gijón, Pamplona, Alacant, Màlaga, Vitòria, Valladolid, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Sevilla, Cadis, Palma de Mallorca, Còrdova, Vigo, Fuerteventura, Tenerife, la Corunya, Madrid...

«Aquest disc és la raó, el motiu i l´excusa dels meus propers tres anys de vida. Un utilitza dos o tres anys del que ha viscut per viure després dos o tres anys més. I aquest bucle es va perpetuant i espero que no pari», reflexiona, apuntant a més que «el disc que jo torni a escriure està esperant en cada teatre, en cada hotel, en cada viatge, en cada pèrdua i en cada riure».

Pablo López portava ja un temps intentant dedicar-se a la música quan va participar a Operación Triunfo el 2008, en una edició en la que va quedar en segon lloc per darrere de Virginia Maestro. Amb el pas del temps, ja consolidat com a artista, va tornar a televisió per participar com a coach en programes com La Voz Kids i La Voz.