Novel·la testament, l'última que va escriure Cheever abans de morir, Oh, esto parece el paraíso! és una obra lluminosa on l'autor transcriu les seves preocupacions més ardents. A les seves pàgines, Cheever no només analitza la inclinació bisexual del seu personatge principal, sinó també aquell temut i inevitable pas del temps.

L'única cosa que desitja Lemual Sears és tornar a patinar sobre el llac congelat. Però això li és impossible, ja que en els últims temps, el llac dels seus somnis, aquell per on es deixava lliscar sobre els seus patins, s'ha tornat un abocador. Contra aquesta mateixa situació iniciarà una batalla legal, mentre es lliura als últims esclats del sexe i descobreix una nova orientació sexual.

Dues dones discuteixen a la cua d'un supermercat. Una d'elles, amb el carret ple, s'ha col·locat a la cua de la compra ràpida de menys de nou productes. Un pare de família desocupat rep l'encàrrec de la màfia de buidar residus al llac. Un home ric, que ha triomfat a la vida, se sent esclau dels malucs d'una dona que li assegura que ell no sap res de les dones. Personatges comuns que embasten una història en aparença simple i que furga amb ferocitat en la fragilitat de l'ésser humà.

El mateix Cheever, com diversos dels seus personatges, els d'aquesta novel·la i els de molts altres relats seus, confon la psicologia amb aquell conte perfecte de la seva ploma titulat El nedador. En ell, un home de mitjana edat, en plena crisi existencial, es proposa creuar tot un comtat nedant per les piscines dels seus amics i coneguts. Reflex d'una condensada amargor de la classe mitjana alta, l'entorn de la qual va canviant a mesura que travessa els balnearis. Malgrat que el relat se suposa que transcorre en un mateix dia, la descripció dels escenaris delaten el pas d'un càlid estiu a un fosc hivern per trobar, al final, una piscina buida. No és per ventura Lemual Sears un nedador? No és el mateix Cheever, el qual recorre en els seus llibres aquestes piscines de ficció nedant, qui es converteix en un altre nedador, la meta del qual és el més absolut desconcert?

Per entendre els últims textos de Cheever, res millor com repassar les seves memòries, descrites a Los diarios de John Cheever. En les seves pàgines, la seva vida acompanya un procés molt semblant al que pateix el protagonista principal de Oh, esto parece el paraíso!: el deteriorament físic, el fet de fer-se gran, el saber que el sexe s'acaba, que aviat el seu cos ja no trobarà un altre ésser estimat sobre la faç de la terra.

I a més de la seva por existencial, que Cheever solia amarar en alcohol, piscines senceres de gintònics, el del seu propi tabú, el gust pels homes que, en un home casat, amb fills, que assistia puntual a missa, com Cheever, comprendria tot un canvi de paradigma quan ja l'escriptor se sentia amb els dies comptats. Per això aquell paradís que descobreix, ja de gran, no deixa de ser infernal, ja que posarà a prova tot allò en el que creu, fins i tot la seva pròpia literatura. D'aquí el valor d'una novel·la com aquesta, per la seva qualitat de búnquer literari des d'on s'enfrontarà a les seves pròpies pors.

Lemual Sear ha d'assistir a un psiquiatre preocupat per la seva tendència sexual. Cheever, en canvi, assisteix a la ficció realista, gènere que l'ha acompanyat durant tota la seva vida.

El tema de l'homosexualitat, l'alcoholisme, les relacions frustrades i les tensions de la vida domèstica recorren la majoria de les seves creacions, encara que de vegades molt camuflades sota la prosa impecable de l'anomenat «el Txèkhov dels barris residencials». La seva primera novel·la, Crónica de los Wapshot (1957), li va valer un National Book Award. El 1979 va guanyar el Premi Pulitzer per la compilació dels seus relats titulada The Stories of John Cheever (1978), que a més va ser best-seller d'aquell any.