Àlex Martín rescata l'obra i vida de Jaume Fuster en un lúcid i complet assaig. Pàgines que rastregen al mestre del gènere negre i policial des de la recerca de les seves arrels fins a la seva lluita per la cultura i la llengua catalana.

matías crowder

Jaume Fuster (Barcelona, 1945-1998) neix en un pis humil del barri del Raval barceloní. Estudia batxillerat a La Salle Comtal i és assidu a les tardes de cinema de barri i als herois de còmic, que canvia al Mercat de Sant Antoni. Aficions que influiran en l'obra de qui es convertiria en un dels membres més destacats de la generació del 70, conjuntament amb Manuel Vázquez Montalbán. Amb ell comença la modernitat del gènere.

Des de les primeres novel·les ja s'endevina com a autor de novel·la negra i policial. Aviat es professionalitzarà com a escriptor compaginant la creació amb la traducció i l'acció política. Perquè, a part de la seva faceta de novel·lista, Jaume Fuster serà sempre un activista a favor de la llengua i la literatura catalana. Columnista en diverses publicacions, rebria, entre d'altres, els premis Ciutat de Palma, Ramon Llull i el Crítica Serra d'Or.

Àlex Martín, autor de l'assaig Jaume Fuster, gènere negre sense límits, es proposa en les seves pàgines no només rastrejar la seva polifacètica vida i obra, sinó la seva empremta en la literatura catalana. Per a Martín, Fuster és un dels escriptors més significatius en la seva pròpia vida, tant com a lector, en la seva carrera acadèmica com a director de la col·lecció de novel·la Crims.cat. «Amb la seva lectura em vaig adonar que va ser un dels escriptors que van lluitar per implantar el gènere negre i policíac a Catalunya» comenta Martí.

Rere els passos de Fuster, construeix la figura d'un escriptor que alhora és un supervivent d'aquell desig d'extermini de la cultura catalana durant el franquisme. «Va ser un home compromès amb la seva llengua i la seva cultura. Només cal veure els seus escrits i repassar les seves activitats per a adonar-se'n. Exemple és la seva participació intensa en el Congrés de la Cultura Catalana, la seva associació al PEN Club i la seva participació a Galeusca, o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com a secretari i president, per citar algunes de les més representatives».

Martín assegura que la crítica social fusteriana és diferent en cadascuna de les seves novel·les. Potser De mica en mica s'omple la pica (1972), anterior a Tatuatge (1974) de Vázquez Montalbán i a Algú que no hi havia de ser (1974) sigui el primer «neopolar» català. «És una novel·la política que posa en dubte els secrets del sistema, que parla d'elements tan interessants com la inestabilitat laboral i la fugida dels capitals», comenta l'autor.

«En els vuitanta, amb Sota el signe de Sagitari (1986), Fuster continuarà la seva denúncia amb la crònica del món de les drogues». Un altre dels elements fonamentals en Fuster és el retrat de la ciutat de Barcelona. «La preolímpica, bruta, una ciutat avui cada vegada més desapareguda. Val la pena, ja que hi som, llegir els Diàlegs a Barcelona entre Fuster i Montalbán, llibre que caldria reeditar amb urgència».

Fuster parla de la necessitat d'«explicar això que succeeix a la gent», ja que els seus personatges no són titelles, sinó que pateixen i pateixen en carn viva al llarg de les seves novel·les. «Ho fa Enric Vidal, el seu primer personatge, un ciutadà corrent que és embolicat en mil assumptes tenebrosos i també Lluís Arquer, que tot i ser un detectiu privat de llicència també rep la seva. Tots dos -a la seva manera- són dos outsiders que pretenen disseccionar la societat en un determinat moment», comenta l'autor de l'assaig.

La mort es va endur Fuster molt jove. Martí està segur que, si encara visqués, seria un escriptor incòmode per al sistema. «I encara que avui dia està als llimbs de l'oblit, li devem molt, ens va obrir una porta -la del gènere negre- que ha guiat molts escriptors d'aquest país».