Ana Matallana rastreja a Las cuentas pendientes aquell ressort que no impedeix evadir-nos del passat quan no hem fet el que havíem de fer. Novel·la que entrellaça, en sis mirades diferents, combinant estils, la càrrega emocional de totes aquelles falses pròrrogues de la vida.

matías crowder

La vida no té pròrroga. No es pot començar a viure demà. Aquesta és la idea que assalta els que visiten Francisco Yáñez, que no parla, encara que tots parlin d'ell. I no parla perquè és el seu cos el que descansa en aquell taüt enmig de la freda sala d'un tanatori. Qui va ser Francisco Yáñez? És l'eix sobre el qual pivota tot l'engranatge de Las cuentas pendientes, d'Ana Matallana (Burgos, 1988), i que representa, després del seu decés, els desitjos postergats i les vides incompletes d'aquestes sis veus que rastregen en la memòria.

Veus que arriben del passat retraient no haver-se enfrontat com calia a la vida, penedides per no haver fet el que havien d'haver fet o per haver arribat massa tard. És per això que Francisco Yáñez, des de la seva absència present, des de la seva tàcita concurrència, simbolitza aquesta invitació a arriscar. A no deixar passar les coses. A agafar les regnes de les nostres decisions i de la nostra vida.

En aquell peregrinar pel passat, cada relat sobre Yáñez és una mirada sobre la forma en què construïm la realitat. Una visió calidoscòpica que dependrà d'estats d'ànim i de la nostra mirada sobre nosaltres mateixos. «La nostra visió de les coses sempre està esquitxada per la perspectiva de cada un i pels seus propis judicis», comenta Matallana. «D'aquí la riquesa dels éssers humans. Cada persona té matisos que la fan diferent i que, al seu torn, es perceben de forma diferent en funció del dia, de l'estat d'ànim, de qui està a l'altre costat, de la seva sensibilitat, el seu caràcter o la seva forma de veure la vida. Som el que nosaltres creiem que som, però, òbviament, no som la mateixa persona per als nostres pares, la nostra parella, un amic o un desconegut».

Tots tenim comptes pendents. És per això que la novel·la troba la diana en cada lector. Matallana, autora novell que sorprèn amb un debut literari de qualitat, bon ritme i imaginació fora dels estàndards del consum, les té. «En tinc molts. Amb tots els qui m'han donat suport en el camí i també amb els que m'han anat posant traves, perquè m'han ensenyat a caure, a aixecar-me i a créixer, encara que fos de forma involuntària. També en tinc amb mi mateixa, sobretot amb la meva autoconfiança. Però crec que són necessaris. Si no em mogués, la meva vida seria molt anodina. Els meus comptes pendents són els meus estímuls diaris, m'impulsen i m'empenyen», comenta l'autora.

Els personatges que empra descriuen una sèrie de monòlegs interiors. El mateix de l'escriptora, el seu tema habitual, segons explica, té a veure amb el final dels dies. Diuen els seus lectors que la «X» de Matallana en la literatura és la mort. «De forma més o menys evident, no sé per què, sempre està per aquí pul·lulant. Tenir-la present em fa apreciar la vida».

No va ser un procés fàcil per a Ana Matallana, qui va travessar una crisi creativa en escriure la seva primera novel·la. «Va arribar un moment en què sabia on volia arribar però no sabia com. Tot el que escrivia em sonava fals, artificiós. Vaig començar per canviar el meu lloc d'escriptura, per canviar els meus horaris i les meves rutines. I no va funcionar. Vaig deixar d'escriure molts dies, però no deixava de donar-li voltes al cap, vaja, que el meu subconscient seguia treballant. Crec que tenia massa estímuls al voltant que desviaven l'atenció. Jo soc una bestiola inquieta i em costa molt centrar-me només en una cosa. Així que al final vaig decidir canviar Madrid per Santander uns dies. Un altre aire, un altre clima, una altra casa, la mar, jo i el meu subconscient. Sols i sense excuses. I, de sobte, a poc a poc, vaig trobar la manera d'avançar en la història i ja no vaig parar. Es podria dir que vaig passar comptes amb la meva història».