Centelles, encara

Museu de l´Empordà, Figueres. Rambla, 2 H Del 16 de febrer al 8 d´abril. De dimarts a dissabte d´11 a 19 h. Diumenges i festius d´11 a 14 h.

Qui llegeixi la lletra petita (sovint acompanyada per una munió de logotips) descobrirà que, rere la majoria d´exposicions fotogràfiques que podem veure escampades per la geografia catalana, sol haver-hi un grapat de responsables que, per dir-ho d´alguna manera, subministren materials preexistents a uns centres d´art i uns museus incapaços (per diverses raons, no sempre d´ordre econòmic) de generar i produir els seus propis materials expositius. En el cas que ens ocupa, és la Fundació Vila Casas la que ha permès portar una selecció de retrats realitzats pel millor fotògraf català del període bèl·lic a Figueres. Exacte: Agustí Centelles (València, 1909 - Barcelona, 1985) exposa al Museu de l´Empordà un grapat de rostres (retrats) que afegeixen llum a l´obscur parèntesi esdevingut en aquest país durant les dècades dels anys trenta i quaranta del segle passat.

Dit això, només resta subratllar que si seguim parlant de Centelles és perquè la seva manera de fer «fotoperiodisme» no només destacava enmig d´un paisatge marcat per la rutina del clàssic reporter gràfic (com els Merletti, Brangulí, Sagarra, Badosa, Pérez de Rozas, Torrents o Maymó de la Barcelona prebèl·lica) sinó que se´n desmarcava activament. El mateix Agustí Centelles li explicava en primera persona al seu fill Sergi en un dietari de lectura impagable realitzat a Bram l´any 39: «Jo vaig ser el primer reporter gràfic a fer política des de la fotografia. Sempre que hi ha hagut altercats he trobat i enregistrat els fets amb el meu aparell, m´he exposat per obtenir fotos allà on era prohibit fer-ne, m´he servit de tota mena d´enginys per entrar a llocs vedats als joves de la premsa...». És com si Centelles conegués de primera mà les cèlebres afirmacions realitzades per Franz Roh al mític assaig Foto Auge de 1929: «La història de la fotografia ha tingut dos períodes d´esplendor: un al seu començament (Daguerre) i l´altre al final del seu desenvolupament fins a data d´avui. Allò que es troba entre aquest començament i aquest final és en la seva majoria qüestionable [€] ja que difereix de l´autèntica tasca del fotògraf, una tasca que no pot separar-se de les maneres de veure del seu temps».

I és que, encara que pugui sorprendre´ns, Centelles era un professional sorprenentment ben informat (tenint en compte l´època i el context). En paraules seves: «Potser influenciat per la meva joventut, per la meva afició al cinema, per la permanent consulta de revistes americanes, alemanyes, franceses, etc., veia el reportatge sota un punt de vista diferent». Un «punt de vista», malgrat tot, que no li va estalviar maldecaps: «Quan m´era possible, em deixava anar a l´hora d´obtenir les fotos, en el sentit dels angles i dels primers plans aconseguint el que desitjava. Torrents, que feia de director en aquella raó social, no compartia les meves idees, i quan em tocava anar a algun lloc, em marcava a priori, sense saber què podia succeir, el lloc, el balcó, la distància, l´hora i el moment en el qual havia de disparar la màquina. No cal dir fins a quin punt em feia patir haver-me d´ajustar a aquella mena de coses, quan el que jo volia era renovar l´amanerament al que estava subjecte el reportatge gràfic a Barcelona i a la resta d´Espanya». L´actitud del jove Centelles ben bé podria ser llegida com un intent seminal de resoldre aquell problema que tan bé va anunciar el conegut escriptor Larra a mitjan segle XIX: «España es un país donde se escribe mucho y se lee poco».

Sigui com sigui, a Agustí Centelles la Guerra Civil i posterior exili li van oferir -malauradament- la possibilitat d´exercir amb la màxima responsabilitat la seva pràctica. Les imatges realitzades al llarg d´aquells anys suposen la versió catalana d´una actitud que neutralitza o «dissimula» l´empremta de l´autor a favor de la dignitat de la cosa retratada defensada per figures tan incontestables -i contemporànies- com Walker Evans. Només des d´aquesta perspectiva és possible entendre que Centelles fos capaç de generar imatges que han transcendit el fet puntual per convertir-se en autèntiques icones del dolor. La millor prova d´aquest fet ens la segueix oferint aquella terrible imatge d´una dona que plora, de genolls, al costat d´un home que ha estat abatut. Gràcies a les memòries de Josep Pernau, avui sabem que els protagonistes involuntaris eren els seus pares: «A la fotografia apareix un home mort, estès a terra. És el meu pare. Al costat hi ha una dona que plora. És la meva mare. A desgrat nostre, l´escena s´ha convertit en una imatge emblemàtica de la Guerra Civil...». Els 12.000 quilos de bombes que la legió Còndor va deixar caure el 2 de novembre de 1937 sobre la ciutat de Lleida van segar, a banda de la de Pernau, centenars de vides humanes. Aquesta és la lliçó de Centelles: aquella dona i aquell home són també els nostres pares o, fins i tot, podríem ser nosaltres mateixos. Copsar aquest principi d´identitat que s´identifica plenament amb l´altre segueix essent la única vacuna efectiva contra la barbàrie. Per això Centelles quedava curt quan afirmava que feia política a través de la fotografia: també assumia un compromís ètic amb la humanitat de major volada. Només així s´entén, de manera anàloga, que els rostres inventariats per la seva càmera segueixin interpel·lant-nos des de les profunditats abissals de la història.