El cineasta escocès Armando Iannucci ha forjat el seu merescut prestigi per la comèdia satírica a través de diverses sèries creades per a la BBC i en les quals el seu denominador comú era el no menys brillant actor Steve Coogan. Títols com The day today (1994) o I'm Alan Partridge (1997) van donar pas a The thick of it (2005), aclamada sèrie on Iannucci desgranava amb autèntica mala baba el dia a dia dels treballadors del Ministeri d'assumptes socials britànic. El reconeixement internacional del director, però, va arribar amb In the loop (2009), relat que significava la seva primera incursió en el terreny del llargmetratge i que presentava els seus protagonistes (la plana major de polítics britànics i nord-americans) com una autèntica colla d'incompetents que només pensaven en el seu propi benefici i lluitaven per sortir airosos davant l'opinió pública. D'aquesta manera, La muerte de Stalin no deixa de ser una lògica continuació del que proposava Iannucci en el seu anterior film, tot i que, en aquesta ocasió, el cineasta es basa majoritàriament en fets reals (per molt increïbles que puguin semblar) i en el relat gràfic de títol homònim que el dibuixant Thierry Robin i l'escriptor Fabien Nury van publicar l'any 2010. Tota aquesta basta informació que recopilaren aquests autors per documentar amb màxima precisió el que foren els dies posteriors a la mort de Josef Stalin ha servit, com dèiem, per tal que Iannucci dugui el relat al terreny on més bé es mou, el de la sàtira política, tot presentant-nos un grup de personatges que conformen la cúpula del Partit Comunista (des de Nikita Khrush-chev fins a Viatxeslav Mólotov o Georgi Malenkov) que trairan, manipularan i mentiran tot el que sigui necessari per alçar-se com a successors de Stalin.
