16 de març de 2018
16.03.2018
Art

Tornar a l'origen

Jordi Isern tanca la trilogia pictòrica 'Origen' amb una nova experiència sensorial que aquest cop apunta cap al futur

19.03.2018 | 07:07
Tornar a l'origen

JORDI ISERN - Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa, Olot. Carrer de l´Hospici, 8 
Del 3 de febrer al 8 d´abril. Horaris: Feiners de 10 a 13 h i de 17 a 20 h. Dissabtes, diumenges i festius d´11 a 14 h i de 17 a 20 h. Dilluns tancat.

El cos sencer, que no només la mirada, s´ha de submergir en l´espai expositiu i descobrir-hi allò que hi passa. La tercera part d´aquest Origen de Jordi Isern, com ja succeïa amb les dues primeres, no és una mostra d´objectes que podrem contemplar amb certa fredor sinó una experiència que requereix una presència activa per part del visitant. La música atmosfèrica de Gabriela Parra fa la funció de llindar, determina el límit entre la realitat i la ficció en la que ja situa la mirada cap a l´obra. I és que, malgrat estar concebut com una instal·lació, el muntatge és l´emmarcament d'una sèrie pictòrica. El que és especial, en tot cas, és que els llenços els veurem amb tot el cos i des de dins de la mateixa pintura. Mentre recorrem la foscor, les figures es van revelant als nostres peus. Comparteixen l´espai que transitem i reclamen subtilment la nostra atenció. És així com l´experiència estètica comença despertant i estimulant tots els sentits per, a poc a poc, anar focalitzant cada cop més en la mirada.

La pintura de Jordi Isern es desenvolupa a mig camí entre la figuració i l´abstracció i això, precisament, descarrega la forma del pes que sol tenir en les arts plàstiques. En aquest cas, també la presentació en penombra accentua aquest efecte; els contorns, ja no massa definits, es dilueixen encara més i la preocupació per les qüestions purament formals perd sentit. Ens trobem en una invitació a l´espiritualitat, cosa que ens porta a interactuar amb l´obra a través de les sensacions i dels continguts. I aquests darrers són constantment una interpel·lació a la presència del visitant: els cossos, la pell, el silenci provocat per la força hipnòtica de la música, etc. Però, a més, la incompletesa i l´anonimat d´aquests cossos desperta inevitablement una estranyesa. Podria dur-nos a preguntar qui són aquestes figures, però ens sentim més empesos a preguntar qui som nosaltres. El mateix subtítol, com en les dues parts anteriors, convida a la mirada cap a un mateix i l´anonimat de les figures permet que aquells cossos que no són de ningú puguin ser de qualsevol i, per tant, de cadascú. Les peces que s´estenen al terra mentre passegem són, doncs, alguna cosa semblant a un mirall. La pell, que és el seu element expressiu principal, sura en la penombra com la superfície on s´insinua una realitat amagada i misteriosa. Números, taques, línies, lletres, ombres i altres elements que es superposen a les pells com si en marquessin la identitat o la memòria.

El temps és un altre element present en l´exposició. No cal dir que el temps i l´espai van de la mà i l´experiència ha de ser temporal. Ja ens ho anuncien els subtítols de les tres parts de la trilogia: «Recorda d´on vens», «Recorda qui ets», «Recorda on vas». Les pròpies figures són tan essencials que esdevenen allò que roman en el temps, el que no s´ha esborrat, mentre que tot el que les pells van reflectint pot remetre més aviat a un accident, allò que transforma la superfície del cos i la modela. L´expressivitat de les postures d´aquests cossos també interpel·la l´empatia, com una reacció als fets que qui mira comparteix internament. Així doncs, hi ha molta memòria en joc. Però no podem oblidar que aquesta darrera entrega fa un esment al futur. És inevitable, en aquests moments, mirar el futur amb una certa desolació i incertesa. Buscar el dibuix d´un camí a seguir podria ser, de fet, l´obsessió contemporània per excel·lència. El recolliment de la sala, amb la seva música atmosfèrica, és d´alguna manera un oasi que, en comptes de tenir una tendència evasiva, ens enfronta a aquesta obsessió convertint, però, l´enfrontament en una meditació pausada que esmorteeix el cop. Tot i així, ens fa caminar, avançar sense un rumb mentre anem descobrint aquests tòtems de la fragilitat epidèrmica i de la memòria, marcats per coordenades, noms i xifres. Ens confronta, com suggereix l´exquisit poema de José Corredor Matheos ubicat a l´entrada de la sala, amb l´estranyesa d´estar vius i ser capaços de fer tangible l´intangible, de copsar el que és fugaç.

I, així, potser ens recordem de recordar cap a on caminem. Justament per això és important trobar-se les pintures al mig del camí, parar-s´hi a reflexionar. Les figures anònimes que s´apareixen bé poden fer-nos de retrats d´aquesta nostra estranyesa i indeterminació.

Cal assenyalar que és un plaer per als sentits passejar en aquest ambient fosc entre els quadres, sentint la música. Cada experiència serà única, personal i intransferible; com un camí, cadascú hi teixirà la seva relació i pararà atenció als detalls que el cridin amb més intensitat. Però l´avantsala, que conté l´única obra exposada en vertical, ja ens avisa que el passeig no serà lleuger ni deixarà la persona indiferent. La connexió que s´hi estableix no és banal perquè tot, impregnat d´un to místic i d´una força immersiva, convida al contrari. El cercle còsmic i la figura humana, només d´entrar, alerten de la voluntat transformadora de la proposta. I alerten també que tanquen un cicle sobre l´origen, un concepte que s´alimenta tant del passat com del futur perquè implica tant la creació com la destrucció, concentra tots els contraris en un mateix nucli. Per això, fer una visita a aquesta instal·lació ens porta a la dimensió més ritual, religiosa de l´art. I és que tornar a connectar l´individu amb el primordial segueix essent una pulsió ben viva de la plàstica.


JORDI ISERN - Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa, Olot. Carrer de l´Hospici, 8 | Del 3 de febrer al 8 d´abril. Horaris: Feiners de 10 a 13 h i de 17 a 20 h. Dissabtes, diumenges i festius d´11 a 14 h i de 17 a 20 h. Dilluns tancat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook