Vibrant, de lectura commovedora, Irse d'Esmeralda Berbel relata en forma de diari novel·lat el dol al qual s'enfronta l'escriptora després del seu divorci. Una reconstrucció en primera persona que aconsegueix transformar-se en testimoni d'allò aleatori i efímer de les relacions humanes en la nostra era.
matías crowder
Quan la persona que estimem es distancia de nosaltres? Quan s'allunya físicament? Que una parella habiti una mateixa casa, que dormi en un mateix llit, no vol dir per això que coexisteixi en una mateixa dimensió. Sense que ens n'adonem, aquesta mateixa persona que estimem un dia ja no hi és, encara que la tinguem davant dels nostres ulls. Ha marxat. És aquest Irse de les persones estimades, que dona títol al llibre, que rastreja Esmeralda Berbel en aquesta sincera, descarnada i visceral narració. Un laberint de dies folrat de vidres trencats que retratarà en forma de diari el seu propi divorci.
L'acompanya el record, que no se'n va, es queda. I els llibres, desenes d'ells, els passatges dels quals semblen escrits per a ella com a missatges llançats al mar dins una ampolla. L'absència, a Irse, ho envaeix tot. Se'n va la seva parella, se'n va la seva filla, que es fa gran, i amb ells marxa, també, part d'ella, que ja no torna a ser la mateixa. Una cosa de nosaltres roman al costat de les persones que estimem. «El passat és un altre país. Podem visitar-lo i d'allí emportar-nos les coses que necessitem. Un conflicte que mai es pot resoldre en el nivell en què sorgeix. Un nivell en què hi ha un guanyador i un perdedor, no una reconciliació», cita l'autora a Jeanette Winterson. «Escric el que necessito escriure», afirma Esmeralda Berbel. « Irse està despullat d'invenció, de fantasia, està depurat, arrelat al que vaig viure en aquests tres anys en què vaig escriure amb urgència el que m'estava passant, en el llibre obert que estic redactant des que era nena: el meu diari».
Diari que es converteix en petits relats, relats que s'entrellacen fins a formar una novel·la. El gènere és secundari, per Berbel. L'important per a ella és l'escriptura. «No vaig escriure aquest llibre per publicar-lo, no tenia cap intenció de fer-ho, però, després del llibre Detrás y delante de los puentes (Comba, 2015) només vaig desitjar obrir el meu diari i veure què havia fet, què havia escrit de la meva separació, com eren les frases, el llenguatge, el discurs, quan canviava la paraula, on apareixia una altra forma de narrar i de viure. Llavors em va importar la història, tornar-hi, fer-la literària».
El desamor com l'habitació fosca de la solitud. O la solitud com una continuació obligada del desamor. Si a Detrás y delante de los puentes Berbel descrivia una societat que deixava enrere el franquisme, a Irse troba el buit de la inseguretat, la impossibilitat de tirar l'àncora en un equilibri emocional, aquesta corda fluixa de les emocions pot ser una característica del nostre temps . «Hem deixat de ser tribals, col·lectius, comunitaris. Parlo en general i no m'agrada parlar en general, perquè hi ha persones molt solidàries, molt humanes, però és cert que abunden les residències de gent gran, els pisos amb persones soles... una corda fluixa, no hi ha on agafar-se».
«Sense una profunda desesperació l'home no sortiria de si, perquè és la força de la desesperació la qual fa arrencar de si mateix», cita Zambrano. És aquesta desesperació la qual sembla jugar amb el narrador i no abandonar-mai. Perquè escriure per Esmeralda Berbel és descobrir què és el que bull, què hi ha a la rebotiga i en el subsòl, per això se submergeix sota la seva pròpia pell després d'aquest grau requerit de profunditat d'una gran obra. Les paraules s'apropen, s'allunyen, es mostren en el dolor que acompanya a qui escriu traïdores: Berbel sap enxampar al vol.
